Els amants del 155

L’escena podria correspondre a una de les poques imatges que es conserven del mític Nikola Tesla al seu laboratori. L’oblidat Tesla torna a estar de moda. L’empresa capdavantera d’automòbils elèctrics als Estats Units porta avui el seu nom. Nascut a Sèrbia el 1856, súbdit de l’imperiaustrohongarès, emigrant i ciutadà de la gran nació nord-americana, va dur a terme descobriments decisius per a l’ús massiu del corrent elèctric altern. Va estar a punt de desbancar a Marconi en l’invent de la ràdio i va intuir moltes coses del futur del món. Una de les seves obsessions era la transmissió sense fil de l’energia elèctrica. Va imaginar enormes torres que emetien llamps jupiterins. Al seu laboratori, les bobines intercanviaven llampecs mentre ell llegia el diari. Es va fer milionari i va morir pobre. S’el van creure i es van riure d’ell.

Últimament la política catalana s’assembla al taller d’aquell geni turbulent. Cinc bobines intercanvien llampecs contínuament, sense que se sàpiga molt bé en quin moment es produirà la descàrrega definitiva ni quines seran les conseqüències. L’enginyer Tesla ha sortit a comprar tabac i el substitueix el jurista Carles Viver Pi-Sunyer, que també té un aire de savi despistat. Pi-Sunyer dibuixa rutes i circuits que uns encarregats amb bata grisa intenten materialitzar. Aquesta setmana, l’encarregat Jordi Turull ha fet un bunyol mentre provava de forçar el reglament del ­Parlament. Pretén aprovar la llei de bases de la independència catalana pel procediment d’urgència, lligant de mans l’oposició, que es quedaria sense dret a esmena. La llei de l’embut. A les ambaixades dels principals països europeus han posat els ulls com unes taronges. Surt fum del laboratori. Es parlarà durant temps de l’error Turull.

Hi ha cinc pols emetent descàrregues elèctriques. Primera bobina: el president Carles Puigdemont, disposat al sacrifici (la inhabilitació) per després retirar-se a Girona. Accepta caure i vol que l’acompanyi Oriol Junqueras. Aquesta és una de les claus principals per interpretar correctament el que passa aquests dies dins del confús laboratori català. Segona bobina: Artur Mas i el seu cercle de confiança, segurament el vector més actiu en aquests moments, que aposta per una situació límit que aconsegueixi obrir una negociació d’última hora amb l’Estat i creï escenaris inèdits en el sistema català de partits. Per exemple, intentar la fusió de l’antiga CDC i ERC a l’interior de Junts pel Sí quan tot entri en ignició. Mas vol ser el capità d’aquesta situació. Encara que tot sembla esfondrar-se al seu voltant, no es dona per vençut. Tercera bobina: la jove direcció del PDECat. Marta Pascal i David Bonvehí intenten recol·locar l’accent centrista i liberal en el relat convergent, pensant a mitjà termini. No els espantaria passar l’oposició davant una Generalitat governada per una coalició d’esquerres, escenari que Mas i el seu cercle volen evitar tant sí com no. Quarta bobina: Esquerra Republicana, més robusta que mai. Amb el judici del cas Palau obert en canal, ERC sembla tenir-ho tot a favor. Demà guanyaria clarament unes eleccions, però Junqueras ara no pot frenar. Ahir Equerra va celebrar un important acte de partit a Barcelona per afirmar la seva personalitat i projectar-se com a força de govern. Ni en somnis volen quedar-se dins de la gàbia de Junts pel Sí, però no poden escapar-se corrent de l’invent convergent. Cinquena bobina: la CUP franciscana i insurreccional. Han resistit. No s’han trencat. I les coses són al terreny que ells desitjaven. A veure qui frena ara.

Se succeeixen els llampecs i hi ha ganes d’article 155 en un sector de l’independentisme. Com pitjor, millor. Ignició, ignició, ignició.

El Club 155 té secció catalana, però la seva seu central es troba a Madrid. Cada setmana guanya nous adeptes. Uns per calculada estratègia. Altres per mal humor. Alguns, per desig de revenja. Hi ha una certa confusió sobre aquest article de la Constitució. La seva activació no suposaria la derogació de l’autonomia, sinó que permetria que el Govern espanyol, amb previ requeriment al president de la Generalitat, dictés ordres “per al compliment forçós de les obligacions constitucionals”. Aquest delicat punt de la Constitució del 1978 va ser copiat gairebé literalment de l’article 37 de la constitució federal ­alemanya, que inclou des del 1946 el principi de “coerció federal” ( Bundeszwang ). El text redactat és gairebé el mateix, però el Senat espanyol no és el Bundesrat alemany, com ara veurem.

L’article 37 alemany estableix que el mecanisme de coerció federal ha de ser activat per la cambra territorial on estan representats els lands (Bundesrat). Són els estats federats els que autoritzen el Govern federal a corregir l’estat díscol. A Espanya es va voler copiar el mecanisme alemany. Però sense federalisme. El Senat espanyol no és territorial. El Senat espanyol és avui una cambra de reforç del partit governant, gràcies al sistema electoral majoritari. Si el Senat espanyol estigués format exclusivament per representants de la comunitats autònomes, com a Alemanya, el Partit Popular avui no tindria majoria absoluta per activar el 155. La conducció de la crisi catalana hauria de ser pactada. I tot seria força diferent al laboratori­ Tesla.