Val la pena escriure?

Vaig rellegir durant la Setmana Santa passada Cuatro historias de la República, un recull d’articles de quatre periodistes de referència – Camba, Gaziel, Pla i Chaves Nogales– ­sobre aquella etapa fallida de la història d’ Espanya. De l’edició ( Destino, 2003), a càrrec de Xavier Pericay, recupero unes ­reflexions d’Agustí Calvet Gaziel en aquest diari que són alliçonadores en el moment present. Gaziel va passar de l’escepticisme inicial –“jo crec molt en els fets, una mica en els homes, gens en les paraules”– al pessimisme a mesura que els fets –sempre els fets– anaven erosionant els pilars del fràgil edifici de l’ Espanya republicana.

El diagnòstic de Gaziel, el punt de partida de l’anàlisi, queda fixat a l’article “República y autonomía. La ­piedra de toque”amb la Constitució republicana i l’ Estatut com a rerefons: “El gran problema d’ara –no el problema de Catalunya, com se sol dir erròniament, sinó el problema d’ Espanya, de tot Espanya, i fins i tot de tota la Península– és veure si Castella, que va renunciar massa tardanament, i per tant catastròficament, a la seva quimera ­colonial i a la seva quimera europea, sap renunciar a temps, pel bé de tots, a la seva tercera i última quimera, la de l’uniformisme peninsular, i facilita així la possibilitat d’una nova i fecunda estructuració hispànica (...) Alguns catalans, desil·lusionats abans de començar, diuen que ja no és possible i que la cosa no té remei (...) Molts castellans, i no dels de poca volada, creuen també que ­això de l’ Estatut de Catalunya és una mena de broma pesada (...) Les dues posicions són falses. Les constitucions es fan per als pobles, i no els pobles per a les constitucions”.

Els fets –sempre els fets– es van anar encarregant de malmetre les esperances de Ga­ziel: la involució del bienni conservador i la rèplica, en clau de fugida cap endavant, del 6 d’octubre del 1934. “La Ibèria de Ga­ziel ja no era més que una nova Atlàntida”, escriu Pericay. Ara, en hores molt menys convulses que aquelles, la falta de lideratges i la lògica frontista, tant a Madrid com a Barcelona, minen també les esperances. El resultat electoral del 20- D convidava a posar al dia la Constitució: una segona transició, impossible d’emprendre sense la participació del PP, que té la minoria de bloqueig al Congrés (més d’un terç dels 350 escons), amb una ponència constitucional i un govern de gestió. Un cop acabada la feina, com preveu la Constitució, hauria estat l’hora d’aprovar la reforma, convocar elec­cions, procedir a la seva ratificació per les noves Corts i sotmetre-la a referèndum.

Som lluny d’aquest escenari. Els fets –sempre els fets– situen les forces reformistes de cada bàndol en minoria davant l’immobilisme dels uns i el rupturisme dels altres. De la mateixa manera que la desconstrucció del consens catalanista a Catalunya s’ha acabat ­girant contra el sobiranisme ­reformista. L’única –i abismal– diferència amb el període republicà és que avui tenim el paraigua de la Unió Europea i podem permetre’ns el luxe de la irresponsabilitat. Per això em pregunto sovint, com va fer Gaziel el 1935: val la pena de continuar escrivint?