Cap a una confrontació

No s’entreveu un punt de trobada entre l’independentisme que promou el president Puigdemont, amb un referèndum pactat o unilateral que se celebraria el mes de setembre, i la reacció que arriba del Govern central i les institucions de l’ Estat per frenar judicialment tots els moviments polítics i econòmics encaminats a una consulta que Mariano Rajoy diu que no vol ni pot autoritzar perquè la Constitució no l’hi permet.

És difícil aturar el moviment independentista per imperatiu legal. Puigdemont demana d’aproximar-se a l’ Estat amb la condició de celebrar el referèndum en qualsevol cas. I Rajoy s’acosta a Catalunya amb inversions milionàries, més o menys les que correspondrien en situacions de normalitat, amb la paraula diàleg i amb gestos de dirigir-se directament a la societat catalana saltant-se un Govern que ni acudeix a escoltar les ofertes que s’anuncien com un dels bàlsams per acostar posicions. El Govern va pel dret.

Aquesta situació es pot prolongar uns mesos, però arribarà un punt que la confrontació administrativa i política es produirà. En el procés que va arrencar en les últimes eleccions cal ressaltar el paper dels diputats de la CUP, que van desbancar el president Mas i que ara sostenen Puigdemont sempre que compleixi el pacte assolit per celebrar el referèndum.

La formació anticapitalista és antieuropea, contrària a l’euro i, per descomptat, no és partidària de l’OTAN. Amb els seus deu diputats, la CUP ha arrossegat un partit que al seu dia va ser nacionalista i moderat, que va fer i va desfer governs a Espanya amb socialistes i populars, que ocupava amb el PSC la centralitat de la política catalana; ha portat el partit que va recollir Artur Mas de Jordi Pujol a abocar-se a la independència obsessivament fins al punt que no sembla que l’interessi cap altra causa.

(Getty)

Carles Puigdemont està auditat cada dia pels cupaires i per Oriol Junqueras, que no ha de fer cap esforç per proclamar-se independent perquè sempre ho ha estat. Amb referèndum o sense, tard o d’hora, hi haurà eleccions que dibuixaran el nou mapa polític català i establiran una correlació de forces ­diferent. Ningú no parla d’un pla alternatiu en el ­supòsit que el referèndum tingui una cobertura legal inacceptable i que no sigui reco­negut internacionalment. Tampoc no està escrit enlloc que el resultat sigui majorità­riament favorable als independentistes. El que passa a Catalunya té molt a veure amb els populismes que triomfen al món democràtic occidental. Molta retòrica i poc debat sobre els interessos dels ciutadans.

D’aquí poc més d’un mes sabrem si França es decideix per una presidenta com Marine Le Pen. Les enquestes la situen directa a la segona volta i només cal esperar que molts francesos es tapin el nas i vagin a votar Emmanuel Macron com van fer el 2002 votant i lliurant un 82,21 per cent de vots per a Jacques Chirac desproporcionadament per damunt de Jean-Marie Le Pen, que va obtenir un 17,79 per cent. Qui en aquell moment era primer ministre socialista, Lionel Jospin, no va arribar a la segona volta i va veure com es truncava la seva carrera política.

És oportú assenyalar la visita que Marine Le Pen va fer a Moscou fa unes setmanes per entrevistar-se amb el president de Rússia. Vladímir Putin és un populista a la manera russa i un nacionalista que vol recuperar la glòria perduda per la descomposició de l’imperi soviètic. Trump i May es comporten fins ara com a populistes i nacionalistes posant els interessos dels seus països per damunt de tot. Les divisions entre dreta i esquerra sembla que ja no compten, però aquesta separació sempre torna i, en el cas de Catalunya, sospito que pot determinar el futur a mitjà termini amb un Oriol Junqueras intel·lec-
tualment independentista i avalat per les forces d’esquerra perquè busqui una solució pactada amb Madrid. És un escenari possible en el qual el catalanisme pragmàtic que va representar CiU passaria a un segon terme i l’encapçalaria l’ERC de Junqueras.

La nova situació s’ha simplificat fins al punt que és difícil preveure cap a on ens condueix. Es tracta d’implantar un ordre alternatiu al que ha governat Europa els últims setanta anys. Macron és globalitzador i Le Pen
és nacionalista, interessada pels problemes pròxims que han de resoldre els francesos i no les institucions de Brussel·les. Democràcia populista en comptes de democràcia representativa.

Donald Trump sembla que renuncia a les responsabilitats globals i de moment s’aferra a un proteccionisme que vol neutralitzar els efectes de la globalització, que va ser posada en marxa per la cultura tecnològica i política americana. Els Estats Units tornen i la Xina vol la seva plaça. Desapareixen els paraigües globals i la seguretat col·lectiva. La bilateralitat en comptes de la globalitat. La globalització ha creat una riquesa immensa, però potser no l’ha repartida adequadament.

El debat ridícul sobre Gibraltar demostra fins a quin punt la Unió Europea ha estat l’antídot per evitar les baralles absurdes i endèmiques del passat.