L’home tranquil

La setmana passada, vaig tenir l’oportunitat de mantenir una llarga conversa amb el president Puigdemont. Precisaré abans de començar, que ell i jo som amics de fa anys. Una amistat que la discrepància no ha distanciat, sinó que ha envigorit. Va néixer de les il·lusions compartides: la voluntat de fer periodisme local a Girona ( El Punt) amb el mateix rigor que si el féssim a Berlín o Nova York, la fidelitat a la llengua catalana, la condició menestral de les nostres famílies i, segurament, el fet d’haver nascut en poblacions de comarques rurals i, alhora, industrialitzades. Proveníem de cultures polítiques oposades i sempre ens ho vam respectar.

Com estàs?, li pregunto. “Soc com una baldufa: girant d’un cantó a l’altre” i, en comptes de parlar-me de Madrid o del referèndum, m’explica que arriba de la llotja del gra. Jo no sabia que Barcelona és la seu del mercat del cereal mediterrani i ell, amb il·lusió genuïna, dedica una bona estona a explicar-me com fun­ciona aquesta llotja, que inclou països ben allunyats del mediterrani com Ucraïna. “La paraula encara val!”, s’entusiasma: “Els acords comer­cials se segellen amb una encaixada!”.

Aquesta llotja, m’explica, és molt important per a Catalunya. Permet establir vincles comercials arreu del món. “Aquesta és la diplomàcia que fem: relacions econòmiques. Diplocat. Acció. Ens funciona molt bé. Tan bé, que el Govern espanyol se l’està copiant”. No és l’únic èxit de l’Administració catalana que el Govern espanyol decideix clonar. Mentre l’escolto se m’acut que, tot i que ara sembla impensable, estaria molt bé que el Govern central reconegués que l’Administració catalana té idees imitables: no resoldria la tensió actual, però suscitaria espais inèdits de convergència.

Puigdemont em parla també de la diplomàcia política i de com, més sovint del que sembla, l’excés de zel i la prepotència dels funcionaris espanyols en el bloqueig d’iniciatives polítiques catalanes a l’exterior produeix un efecte rebot que beneficia els objectius del Govern català. Un dia un alt personatge mundial els va atendre molt bé i els va acomiadar dient: “Sàpiguen que els catalans tenen la porta d’aquest despatx sempre oberta”. Reflexionava el president: aquell oferiment tan decidit només tenia una explicació: la diplomàcia espanyola havia estat tan imperativa i agressiva amb aquella personalitat estrangera, que l’home havia reaccionat exactament en sentit contrari: “La maleducació se’ls gira en contra”.

Parlem, per descomptat, de Rajoy. M’explica la conversa que van mantenir a la Moncloa. No en puc explicar els detalls. Només diré que Puigdemont, lluny del “referèndum o referèndum”, s’obria amb flexibilitat i atreviment en demanda d’una condició: que “la situació catalana” aparegués a l’ordre del dia de la trobada de presidents autonòmics. No hi va haver manera. Per més arguments que donava Puigdemont, Rajoy contestava: “No lo veo”. Raona el president català: “Incloure a l’ordre del dia la situació de Catalunya equivaldria a reconèixer l’existència d’un problema. Reconegut el problema, caldria proposar una solució. No seria la nostra, però hauria de formular-ne una. Rajoy no vol donar-ne cap, de resposta. Per això es nega a reconèixer el problema”.

(AFP)

En aquest punt, l’experiència del president català coincideix amb la de molts catalans influents que, distants de l’independentisme, han demanat mil vegades a Rajoy que es mogui. “Haremos un esfuerzo en infraestructuras”, es veu que contesta sempre. Més d’un interlocutor explica que, abusant de l’astúcia, ni tan sols aquesta resposta assegura: “Haremos un esfuerzo en infraestructuras... bueno, si podemos, que el país es muy complicado”.

Vam parlar, és clar, de les dificultats objectives d’organitzar el referèndum i de la reacció dels poders de l’Estat. I dels diaris a Madrid, que comencen a assimilar l’actitud del Govern amb un cop d’Estat i demanen penes de 15 anys de presó per “delito de sedición”. No sembla preocupat. El fet és que vam dedicar molta més estona a parlar del drama shakespearià de Pujol, de les anècdotes gironines o dels personatges sobre els quals, quan té una estoneta lliure, investiga: un portuguès, Francisco Manuel de Melo, que el 1640 va acompanyar les tropes del conde duque de Olivares a la repressió de la Revolta de Catalunya. “No n’has llegit la crònica? Diu moltes coses interessants sobre els catalans!”. I un gironí, Celestino Pujol i Camps, impulsor de la numismàtica espanyola i un dels botiflers més sonats del segle XIX. Personatges pintorescos.

El vaig veure tranquil, natural i apassionat amb les seves coses com quan, 25 anys enrere, me’l trobava en un carrer de Girona, amb el casc de la moto a la mà, i m’explicava, enderiat i informadíssim, que la cibernètica revolucionaria el periodisme.

–Li expliques a la Mars, els perills de tot plegat?

–Només li explico que, quan deixi de ser president, em costarà molt trobar feina.

–No tens por?

–Tu, que de petit també vas estar en un internat, m’entendràs. La resiliència que un nen aprèn a construir-se quan es troba sol m’ajuda ara a viure el present amb tranquil·litat d’esperit.