En la seva última entrevista a TV-3, Artur Mas va desvelar la seva nova tàctica per aconseguir la unitat en el camp sobiranista que doni l'anhelat caràcter plebiscitari a les suposades eleccions del 27-S, consistent a llançar un repte a les associacions independentistes perquè siguin elles les que liderin una llista unitària de la societat civil. I per demostrar que la seva aposta per la unitat va de debò va oferir la seva autoimmolació a manera de sacrifici ritual. Amb aquest plantejament, el president ha posat contra les cordes les associacions sobiranistes i la resta de líders del procés, en particular Oriol Junqueras. Les primeres perquè els ha traslladat la responsabilitat sobre la continuïtat del procés. I els líders polítics perquè demostrant tal capacitat de sacrifici aclareix qualsevol dubte sobre les seves ambicions personals o les del seu partit. La resposta de l'ANC se sabrà aquest cap de setmana després de la realització d'una consulta interna; consulta, per cert, amb una enrevessada pregunta que, a diferència del que li va passar a UDC, ningú ha gosat criticar. La resposta de Junqueras no s'ha fet esperar, i per no semblar menys que Mas s'ha vist obligat a apujar l'aposta i plantejar obertament una llista sense polítics, cosa que des d'una perspectiva partidista pot semblar un despropòsit. No obstant, aquesta proposta, igual que la de Mas, és coherent amb l'estratègia adoptada per bona part de les elits polítiques catalanes des de finals dels anys 90, una estratègia, per un altre costat, molt habitual en les societats en què la competència política té un important component ètnic. Es tracta de l'anomenada estratègia de la subhasta, outdidding, en la seva accepció original. Aquest plantejament basat en l'obra clàssica de Rabushka i ShepslePolitics in plural societies: A Theory of Democratic Instability (1972) prediu que els partits ètnics, el que en el nostre entorn definim com a nacionalistes, adopten estratègies cada vegada més radicals per maximitzar el suport dels electors que pertanyen al seu grup ètnic. La lògica del model és la següent: cada partit supera l'oferta existent amb exigències més extremes i, donat que l'oponent no pot permetre's el luxe de perdre vots, ajusta el seu rumb polític i també radicalitza la seva posició, de manera que l'oferta dels partits acaba convertint-se en una verdadera subhasta. Això és ni més ni menys el que ha passat a Catalunya des que, a finals dels anys 90, Pasqual Maragall, desitjós per competir en l'espai nacionalista, va llançar la seva proposta de reforma de l'Estatut. Una proposta que va acabar desembocant en el nou Estatut del 2006 en el procés d'elaboració del qual va quedar ben patent que els partits nacionalistes competien per veure qui feia l'aposta més elevada. Des d'aleshores, però sobretot des de la sentència del Constitucional el 2010 declarant inconstitucionals algunes parts de l'Estatut, la lluita per l'hegemonia en l'espai nacionalista, cada vegada més fragmentat -cosa que també prediu el model de la subhasta-, ha sigut una licitació constant. I de la reivindicació de la celebració d'una consulta d'autodeterminació el 2010 s'ha passat a apostar clarament per la secessió unilateral el 2015. Però es dóna la paradoxa que aquesta estratègia concebuda amb la idea de reforçar l'espai electoral dels diferents partits nacionalistes pot acabar amb ells. Els líders polítics catalans han apostat tan fort que ja no poden fer marxa enrere sense quedar absolutament desacreditats davant una part de l'opinió pública molt compromesa amb el projecte sobiranista. Això els ha portat irremeiablement al suïcidi, però no només a ells, sinó també als seus partits. El problema és que el fet que Mas i Junqueras renunciïn a integrar-se en la llista unitària i que també renunciïn a incorporar-hi els seus propis partits ni tan sols servirà per aconseguir l'objectiu polític, cosa que pot fer que el sacrifici de líders i partits nacionalistes sigui inútil. Això s'explica perquè la societat catalana no només articula la seva competència política al voltant de la qüestió identitària, com molt bé posa de manifest el projecte de confluència de les esquerres i la ràpida reacció que hi han presentat en forma d'article conjunt Junqueras i David Fernández. Si finalment es configura una llista única i apartidista i una llista d'esquerres clàssiques i modernes ens trobarem amb un Parlament inèdit en què els partits, en el sentit original del terme, seran minoria. Si és així, la fragmentació parlamentària i les dificultats per configurar majories seran el menor dels problemes. El real serà conjugar la inexperiència política de bona part dels diputats, les seves diferents cultures organitzatives per fer que la institució funcioni |
|
|
