'Divide et impera' La Vanguardia en català | 05/07/2015 - 00:00h  Pilar Rahola Per bé que la frase s'atribueix a Juli Cèsar, no sembla que hi hagi cap prova que en confirmi l'autoria, però se sap que va ser una tècnica molt eficaç per mantenir les fronteres dels imperis. Divide et impera, aconsellava el vell llatí, i certament no hi ha manera més eficaç de dominar els pobles conquerits, que aconseguint la divisió entre ells. Aquesta màxima antiga devia ballar pel cap d'un governant més proper, per bé que igualment seduït per l'eròtica de l'imperi. I així va ser com l'ínclit Aznar va pronunciar, sense moure el bigoti, una frase profètica: "No ens hem d'amoïnar per Catalunya. Ja es barallaran entre ells". Doncs bé, aquí som, dos mil anys després de Juli Cèsar, bo i demostrant com la divisió dels súbdits garanteix la força dels imperis. Dels imperis o de les seves restes, que bona és una única colònia, si es pot esprémer. Estalviem-nos les perífrasis, sil·logismes, eufemismes i la resta d'opcions per deixar l'ànec marejat. El que ens passa és que estem dividits, i per bé que les raons són moltes i algunes lògiques, oblidem la raó fonamental: entretinguts en defensar el pati de casa, perdrem el país sencer. Quants més senyals de fatiga pot enviar la ciutadania, la mateixa que s'ha manifestat massivament unida cada vegada que l'hem convidada a fer-ho? Quanta gent de seny a la qual teníem seduïda estem disposats a perdre perquè hem decidit espantar-los amb baralles de gallines? Quant de temps podem esmerçar en perdre el temps que no tenim? Potser seria hora de dir prou, remenar en el bagul dels mals endreços per tal de recuperar el seny perdut i prendre decisions de l'alçada que la història, si va de veres, ens exigeix. Perquè, si em permeten amics, saludats i coneguts del procés, portem mesos fent l'ase. I a cada bugada hem perdut llençols, flassades i fins i tot la vaixella de porcellana. Encara som a temps, i en funció dels resultats de la votació de l'Assemblea Nacional Catalana, tot és pot refer. Però una cosa sembla certa, sigui com sigui, amb la dosi d'imaginació que correspongui i amb els sacrificis personals que exigeixi, hem d'aconseguir la unitat de les forces del procés o haurem perdut la guerra sense haver començat la batalla. Ja vindran els temps de debatre sobre el color dels mobles, la distribució de la casa i l'edifici sencer, i certament la pluralitat de les opcions que bateguen en la societat catalana tindran cabuda i, si cal, baralla. Però ara som a les portes d'un moment de gran transcendència, si més no per a tots aquells que creiem que cal decidir sobre el nostre futur i replantejar, si s'escau, el nostre estatus polític. I personalment, si em permeten la confessió, estic disposada a la duresa del moment, però no estic disposada a veure com se'n riuen de nosaltres perquè estem fent el ridícul. Divide et impera. Dos mil anys després, esperem que no siguem els catalans els darrers en demostrar-ho. |
|
|