Equidistància o aquí, distància

 Author Img ESCRITOR Y ENIGMISTA
05/09/2017 00:20

Fa un parell d’anys, el lingüista Pau Vidal va publicar el vocabulari Manual del procés (Angle). Hi analitza l’etimologia de desenes de mots que han format el núvol verbal d’aquest període convuls: identitat, caverna, catalufo... Començant pel procés del títol, substantiu que ha generat una transcripció despectiva en castellà ( prucés) i que, oh paradoxa, prové del verb cedir. Un dels pocs consensos que sembla haver-se teixit, potser l’únic, és que el proper 1-O mor el processisme. Les institucions entraran en una sala de postpo (postproducció) i remaquetaran la història recent per a major glòria d’una República Catalana incipient o d’una España (amb ñ de añeja) recentralitzada sense manies. És una cruïlla, un cliffhanger (terme que es remunta a la novel·la per entregues victoriana) que provoca una lògica inquietud. Dues són les principals reac­cions a la convocatòria del referèndum: polarització i equidistància. Entre els acudits vintage del gran Perich que ara tornen a circular n’hi ha un que mostra un paio a la dreta de la vinyeta, un a l’esquerra i un tercer que es declara de centre arrambat al de la dreta. Avui el titlla­rien despectivament d’equidistant, igual com els pujolistes li deien a Carod (i companyia) quan ERC ponderava de fer president Maragall.

A mi no m’han penjat aquesta llufa (encara) perquè mai no he amagat el meu independentisme, i per això aquest estiu ha fet dos anys que vaig ser depurat a RNE després de quinze temporades de col·laborar-hi. Reivindico el matís, l’autocrítica i la pluralitat de pensament. L’equidistant, per naturalesa, vol desmarcar-se dels polaritzats, en el sentit de trencar el marc del conflicte, i això me’l fa proper. Però aquesta posició només és sostenible si les forces dels dos pols són equiparables. Si no, el tauler es decanta i l’equidistant llisca inexorablement cap a les posicions del més pesant, com en l’acudit del Perich. És engolit pel peix gros. I no parlo de l’equidistància apolítica, banal i desinformada, del “tots-són-iguals” ni de la calculada sequedat cínica del “no-em-mullo-que-pillaré”, sinó dels equidistants documentats i honestos, que solen rebre de les dues bandes. Tots els que conec són catalans. Entre la intel·lectualitat espanyola no hi ha equidistants, ni matisos. Hi ha un Estat (1), Íbex (35), exèrcits (4: terra, mar, aire i mitjans de comunicació), una xarxa de clavegueram públic... Es pot ser equidistant (abstenció) entre els que volem la independència (sí) i els que no la volen (no). No es pot ser equidistant entre els que neguen la possibilitat de votar ni sí ni no ni re, els que impugnen la mera possibilitat de comptar amb l’opinió de la gent, de comptar-nos. Endavant. Som (i serem) més els que ens declarem, aquí, distants.