De la posteritat

La Vanguardia en català | 05/10/2014 - 00:00h


Albert Sánchez Piñol
Escritor


Asseguren aquells que el coneixen que Jordi Pujol, un cop retirat de la política, només tenia una obsessió: preservar el seu llegat, que la història el recordés com un pare de la pàtria. Potser per això el seu final ha estat tan cataclísmic.

Personalment no el vaig conèixer mai. Amb uns quants milers més d'individus, formo part d'aquell grup de catalans que, alguna vegada, li van donar la mà, i prou. Va ser en un acte protocol·lari menor. Per aquella època jo formava part d'Amnistia Internacional (la de debò, no la que tenim ara) i el president va rebre una petita delegació a Palau. La gent no ho sap, però Pujol va ser el primer pres de consciència que AI va adoptar a Espanya, quan estava empresonat per les seves activitats antifranquistes.

Recordo que em va causar una sensació estranya: la d'algú que pot tenir una personalitat molt atractiva i alhora poc agradable. Desprenia severitat, com si aquella audiència insignificant hagués interromput algun assumpte superior. (Probablement era així.) Ens va donar la mà un a un. Quan li presentaven algú focalitzava molt l'atenció en l'individu, com si li xuclés el suc amb els ulls. El posseïa un neguit de ratolí, els sentits sempre atents, sobreactius. Però quan es van acabar les presentacions, i en contrast amb aquella atenció tan viva, va caure en una mena de postració que fregava la descortesia. Va escoltar el vocal d'AI mirant les rajoles, amb les mans a l'esquena. En realitat no l'escoltava, o no ho semblava. Després va dir quatre paraules amb els ulls tancats, com acostumava a fer-ho. No va ser un discurs ni un diàleg, va ser un monòleg. I molt breu. "Sí, ell sempre havia valorat la feina d'Amnistia Internacional; no, no sabia que ell hagués estat el primer pres de consciència de l'Estat que AI havia adoptat". Gràcies. Adéu.

Pujol és insondable. No crec que el conegui ningú. La seva dona, potser. O ni ella. I és impossible que no sigui així: només un home amb tants i tants estrats psicològics pot haver exercit un doble joc tan complex, i sortir-se'n, durant tant de temps. Ho he d'admetre: el que sulfurava de Pujol era la seva ambivalència. Sempre tenia un peu a cada banda del riu. Quan empresonaven un independentista, és cert, hi intercedia. Però al mateix temps, el que deia a l'altra banda del riu era: "Ho veieu? Més val que jo remeni l'hortet, o els que vindran seran aquests". Après moi, le déluge. I en certa manera tenia raó.

Quins temps aquells! I quina habilitat política! Jutgin, jutgin: aquí es feia estimar mentre a Madrid l'Abc l'escollia "espanyol de l'any"; allà proclamava sense embuts "Jo sóc la tercera via", i tot i així es feia respectar per indesitjables com Fraga o com Guerra. Feia miracles, en efecte, però uns miracles poc pretensiosos. Pujol mai no es va adherir a l'independentisme; el van empènyer. Durant la votació al carrer del 10-A, em consta, dia sí dia també trucava als organitzadors. Quanta gent havia signat a favor de la independència? En altres paraules: volia saber cap a on es movien els seus. Hi ha capitans que són els últims a abandonar el vaixell, i n'hi ha que són els últims a pujar-hi. La gran tragèdia de Pujol és que mai no va ser el Bismarck d'Espanya ni el Bolívar de Catalunya.

Però tornem a la posteritat, al desig d'història de Jordi Pujol. En certa ocasió van preguntar a Winston Churchill si creia que la història seria amable amb ell. "Naturalment que sí -va contestar-, més que res perquè l'estic escrivint jo". Pujol també va escriure la seva versió. Ara esborronada. No seré jo qui especuli sobre els enigmes del cas. Perquè n'hi ha: s'ha immolat pels seus fills, ha sacrificat el seu pedestal històric per salvar-los de la presó? Això no eximiria el polític però magnificaria el personatge. O potser som davant un senyor Esteve, un comptable tan mesquí que, simplement, mai no va pensar que algun dia l'enxamparien? Tant se val. El resum dels seus pecats és un altre. Avui parlem d'història, i com deia algú: "La lliçó més gran que ens dóna la història és que mai ningú aprèn les lliçons de la història".

Jo no puc sentir rancúnia. I ho remarco: no puc sentir-la, ni vull. A diferència d'aquells que ara li anorreen estàtues. Això no obvia que sempre odiéssim els seus monòlegs, els seus ulls tancats; la seva pota a l'altra banda del riu. Va fer coses bones i coses grans. Però què va ser, en essència, Pujol? Un tap. I amb tot, l'altre dia, al Parlament, quan l'home va esclatar en una "ira saturnal" (tal com, molt poèticament, ho descrivia aquest mateix diari) només vaig sentir llàstima per ell, una tristesa gairebé amorosa. Pujol feia una política ambivalent i en conseqüència generava sentiments ambivalents. La primera idea que em va venir al cap va ser una frase de Huxley: "Hi ha dues menes d'homes: els que fan la història i els que la pateixen". Jordi Pujol pertany a les dues categories.

Jo admiro els individus que volen passar a la història. Més enllà dels plaers, o els honors terrenals, aspiren a un concepte que als plebeus ens és, per definició, ignot: la transcendència. Però de vegades, quan tot falla, el cinisme plebeu és un consol. Jo, almenys, quan sento alguna temptació sempre penso en la frase d'aquell autor anglès: "Si la posteritat mai no ha fet res per mi, per què hauria de fer jo res per ella?".