El secessionisme troba el seu combustible en l'irredemptisme i l'aprenentatge històric

La Vanguardia en català | 05/10/2014 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


El català és un poble d'èxit en el terreny econòmic i el cultural. Però, tot i això, no en el polític. Almenys, així es desprèn de la literatura -la històrica, però també de l'assagisme sobre el país- i de la mateixa percepció de catalans il·lustrats amb qui és possible -i són molts- mantenir llargues i alliçonadores converses sobre el passat, el present i l'ara incert futur del Principat. La Catalunya intel·lectual que milita en les tesis del secessionisme és profundament existencialista, la qual cosa l'aproxima a societats -com la basca- que s'interroguen constantment sobre el seu origen i el seu destí, sobre la seva pròpia entitat. Espanya també va ser existencialista. Els historiadors van parlar de la seva realitat com "un enigma històric", i altres pensadors van apostar per la seva "intel·ligibilitat". En bona mesura, què som els espanyols i cap on ens dirigim com a comunitat política té a veure amb la "qüestió catalana" com la baula perduda de

la nostra identitat col·lectiva. Ara, l'Espanya que comença més enllà de l'Ebre ha deixat de respondre a aquests apriorismes norantavuitistes i es configura com una societat més desinhibida i relativista.

Catalunya ha estat al costat perdedor -insisteixo, des del punt de vista polític- en massa episodis històrics. La Corona d'Aragó es va veure superada pel caràcter hermètic i unificador de la de Castella; la dinastia borbònica va ser acollida favorablement pels bascos, però amb hostilitat per una part important dels catalans (d'aquí la fita del 1714); les guerres carlines -civils, al cap i a la fi- van deixar l'empremta de la derrota en zones catalanes oblidades, en la seva idiosincràsia i influx sobre la consciència col·lectiva del país; Joan Prim i Prats (Reus, 1814) va ser el gran català de la Revolució Gloriosa que podia haver estat i no va ser un gran també en l'Espanya del segle XIX pel seu traïdor assassinat el 1870; la I República espanyola (1873-74), d'inspiració federal, va tenir empremta catalana amb Estanislao Figueras Moragas i Francesc Pi i Margall i va acabar en un cantonalisme sainetesc. I no cal recordar -ja que són ara molt presents- els fracassos segregacionistes del 1931 i el 1934, i abans, la Restauració sense Generalitat, i el desenvolupament de l'esdevenidor de Catalunya -en l'àmbic polític i institucional- durant el franquisme.

El més gran i millor dels èxits de Catalunya va ser el retorn el 1977 de Josep Tarradellas i de les institucions del seu autogovern fins i tot abans que s'elaborés la Constitució vigent i la poderosíssima conformació d'un país consistent i articulat en tots els terrenys fins que va arribar la gran crisi del 2007. Aquesta recessió brutal, en combinació amb errors d'origen en l'Estat de les autonomies, altres de sobrevinguts i la incansable maquinació nacionalista -"ara paciència, després independència"- alimentada per aquest ball constant amb el fracàs polític, ha desembocat en la situació actual. La variable que fora de Catalunya no s'ha tingut en compte és que hi ha una determinació d'alguns grups dirigents -entre ells els convergents postpujolistes, a més dels republicans- que aquest procés sobiranista no sigui un fiasco, que no es pugui interpretar com una catxa. I si s'enfonsa, com sembla, n'hi haurà un altre. L'Estat, i tota la societat espanyola, ha de tenir en compte que aquesta dirigència catalana ha fet seva l'advertència de Charles Dickens segons la qual "cada fracàs ensenya a l'home una cosa que necessitava aprendre". Si on la sentència de l'anglès diu home hi posem societat o poble i l'apliquem a Catalunya -o a part d'ella-, arribarem a la conclusió que potser l'Estat ha fet tard, s'ha repenjat en els terminis, ha gestionat malament la variable temporal, ha dilatat -confiat que la història abona la ciclotímia política catalana- una visió diferent de la qüestió. Aquests impulsors de la independència, i ara també del desafiament a la Constitució i a l'Estat, creuen que han après dels fracassos i estan disposats a no repetir-los. No aconseguiran la secessió, ni que la llei no es deixi d'aplicar, però provaran de demostrar que aquest és un viatge sense tornada que obligarà l'Estat a asseure's i pactar. Quan?, com? Ningú no està en condicions d'entrar en el detall, però sí en el diagnòstic.

El de molts -entre els quals em compto- és que la Catalunya mobilitzada i que han mobilitzat s'assembla a una forma contemporània de populisme que troba combustible en l'irredemptisme històric del país. I que es nega a tornar a ballar amb el fracàs. Parlem, doncs, de la llei; però indaguem també en les profunditats abissals de la psique col·lectiva catalana. Altrament, no hi haurà solució.