Prendre partit

Viure significa prendre partit, diu un eslògan de la CUP. No el comparteixo. Viure significa prendre decisions. Això sí. I la meva decisió, en el present conflicte català, és precisament no prendre partit per cap dels dos bàndols en lliça. Com podria optar per un si tots dos, enfrontant les seves banderes, m’estan complicant la vida de la mateixa manera?

Sospito que a la CUP va fer curt amb l’eslògan. Que el que ens volia dir de debò era: viure significa prendre partit per nosaltres. Per què hauria de fer-ho? En aquesta pretensió, la CUP no es diferencia pas gaire dels seus rivals més reaccionaris. Tots voldrien que prenguéssim partit per ells. L’ Estat mira de seduir-nos amb la defensa de la llei i el repartiment de patacades. L’independentisme, que va començar tirant-nos la canya amb il·lusions i pensament màgic, ara ens enamora amb la seva insensata vulneració de les normes comunes i la seva política del “sí o sí”, escassament democràtica. En tots dos casos els excessos del rival semblaria que valen per justificar-ho tot. Però no és així. Aquesta és una altra falsedat, només acceptable per als qui, després de prendre partit, ja han renunciat al criteri propi i han delegat les seves decisions.

Tots ens pressionen. Tots ens sentim pressionats. Als ciutadans que l’1- O van anar a votar els va pressionar severament la policia. A la policia la pressionen als seus hotels alguns independentistes, que també pressionen les seus de partits amb representació parlamentària. I que així mateix assetgen catedràtics o cineastes o periodistes a qui acusen de traïdors, de manipuladors i de coses pitjors. Sovint només perquè, a diferència d’altres, encara no s’han convertit a la seva fe. Tots ens pressionen, però pocs ens ofereixen el que ara és més urgent: una sortida del laberint català. Una sortida que pot ser pactada i una mica decebedora per a tothom, però que sent així ens permetria preservar somnis i anar recomponent la societat; o que pot ser imposada per una part i terrible per a tothom, cosa que ens enfonsaria llarg temps en la rancúnia.

Els uns han pres partit i no veuen sinó virtuts a un discurs del Rei que va causar decepció a Catalunya. D’altres han pres partit i aplaudeixen un president de la Generalitat que ha abandonat la meitat dels catalans. O pels seus socis de la CUP, que ja pensen a reeducar els burgesos. Però alguns no hem pres partit i tot i això – ep!– existim. És més, des de la posició no alineada podem advertir que el que se’ns presenta com a colofó triomfal del procés –sigui la DUI o l’aplicació de l’article 155– seria en realitat el cop de gràcia a una convivència avui malferida.

No prendré partit per una cosa ni per l’altra. I menys quan als dos bàndols ja hi ha qui falta, sense cap mena de pudor, a la intel·ligència, a la veritat i a la llibertat. I quan fins i tot es falta a la mateixa idea d’independència, que no és una exclusiva dels sobiranistes, sinó una obligació personal de tots aquells que aspiren, abans que a prendre partit, a pensar per si mateixos.