La degradació La Vanguardia en català | 05/11/2015 - 00:00h  Pilar Rahola El PSC ha aconseguit, després de tants anys, resoldre la històrica diatriba que va portar Pallach i Reventós a virar per camins divergents. Eren els temps del debat entre un socialisme català, independent de servituds al totpoderós PSOE, i un socialisme que volia la unió amb el socialisme espanyol, mantenint la identitat, atiats en l'ombra pels que volien, senzillament, un PSOE. Va ser així com el Moviment Socialista de Catalunya desapareixia en favor d'una bona voluntat de caire federalista que sempre va intentar mantenir un equilibri entre les famílies socialistes del catalanisme i les més espanyolistes. I així va ser durant molt de temps. Així va ser fins que ja no va ser. Perquè aquest equilibri i aquesta suma de diversos va començar a desaparèixer quan, en els temps recents de Pere Navarro, van capar tot el catalanisme que hi havia al PSC i els referents més sòlids d'aquesta tendència se'n van anar del partit i el van deixar nu de catalanitat. A partir d'aleshores, tot el que ha passat forma part de la coherència d'un relat que ha abandonat definitivament el catalanisme. Finalment Pallach tenia raó: el PSC acabaria essent engolit completament pel PSOE. I quan passés això, el que passés després no seria una sorpresa. Per això no són cap sorpresa els darrers esdeveniments, d'allò més tristos i, potser, caïnites. D'una banda -i en referencio només tres-, el menyspreu profund envers un Pere Navarro que ha passat de ser el secretari general del partit en plena voràgine censora a no tenir ni feina. Chacón, certament, no té manies ni pietat. Però no deixa de ser molt bàrbar que li paguin així els seus serveis. Després ha estat Àngel Ros pagant promptament el seu tribut a Ciutadans, que li ha donat la cadira: ha aprovat que el català no sigui llengua preferencial a la Paeria. Que camuflat estava el bon home quan anava de catalanista! I, finalment, el PSC anant al Constitucional, presidit per un senyor amb carnet del Partit Popular, a demanar empara contra una votació democràtica del Parlament democràtic de Catalunya. Sincerament, m'esperava moltes genuflexions vergonyoses, però veure això encara em causa sorpresa. Sorpresa, indignació i, sobretot, una fonda tristesa. I després vindrà Chacón i ens vendrà un front contra el PP. Contra el PP, excepte quan es tracta d'anar contra una decisió sobirana del Parlament català. Sens dubte, arribar fins al punt no de votar contra un debat sinó d'intentar impedir un debat, utilitzant el poder de l'Estat, els deixa retratats per sempre. Ja no existeix el PSC. Van guanyar la partida, després de molts anys, aquells que sempre van voler deixar-se estar d'històries i ser definitivament el PSOE. Per això necessitaven deixar anar llast, i així van llençar per la borda els Nadal, les Geli i els Maragall. I alliberats de càrrega, van poder gaudir d'una sola ànima, feliçment espanyola. RIP pel PSC. Visca el PSOE. |
|
|