Fetor a Dinamarca

Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca”, va etzibar el sentinella Marcel al príncep Hamlet, a l’esplanada del palau d’Elsingor, i des d’aleshores sabem que els Marcels són molt necessaris per assenyalar les corruptel·les i misèries de la política.

Potser aquesta és la qüestió, que a l’Espanya actual en Marcel s’ha anat a l’atur i ja no pot xiuxiuejar a les orelles règies. Perquè si en Marcel es passegés pels despatxos de l’Oso y el Madroño, allà on es cou la impunitat, s’esgargamellaria avisant que alguna cosa fa olor de podrit a Espanya. I no em refereixo a l’obvietat d’una corrupció sistèmica sense cap dimissió política, amb una presidència guanyada amb la decapitació del líder opositor, uns ràtings d’independència judicial per terra i una democràcia foradada pels flancs. Si totes aquestes aigües ja puden fins al dolor nasal, només cal afegir la qüestió catalana per asseverar que alguna cosa fa olor de podrit a Espanya.

Fa olor de podrit que un Tribunal Constitucional permeti ser utilitzat per l’Executiu, convertint-se en jutge de constitucions i martell d’heretges i fent un pas cap endavant en la destrucció de l’Estat de dret. Fa olor de podrit que una Fiscalia General fun­cioni per mandat polític. Fa olor de podrit que un govern judicialitzi fins al deliri un conflicte territorial, plantejat en termes pacífics, en lloc d’exercir la política. Fa olor de podrit que s’enviï a tot un president i els seus consellers als jutjats per haver protestat de manera pacífica amb urnes de cartró. Fa olor de podrit que la presidenta del Parlament pugui ser jutjada i inhabilitada per mantenir la dignitat de la Cambra i complir amb el seu mandat parlamentari. Fa olor de podrit que es detinguin alcaldes per mantenir un símbol polític, reconegut per una gran majoria de catalans. I sí, fa olor de podrit perseguir la llibertat d’expressió, utilitzar la llei com un ­ariet contra la dissidència política, convertir els jutges en comissaris polítics i fer-ho tot amb la total impunitat que dóna el domini autàrquic del poder de l’Estat.

Alguna cosa, molta, fa olor de podrit quan tot això passa sense que s’indignin els intel·lectuals, ni es mobilitzin els artistes del progressisme, ni alcin la veu els periodistes crítics. Alguna cosa, molta, fa olor de podrit quan els partits espanyols aplaudeixen, callen o miren cap a una altra banda, mentre el Govern fa la feina bruta amb el repte català. Perquè una cosa, molta, fa olor de podrit quan un Estat al complet, els seus partits, els seus intel·lectuals, la seva societat civil, permeten que es destrueixi la demo­cràcia per salvar la unitat pàtria. El que passa a Catalunya deixa Espanya amb les seves vergonyes al sol i fa olor de podrit que a ningú no li molesti la fetor.

Acabo amb Shakespeare, que ho rebla: “Excel·lent cosa és tenir la força d’un gegant, però utilizar-la com un gegant és propi d’un tirà”.