L’agenda judicial de l’Estat espanyol contra el procés sobiranista de Catalunya continua avançant inexorable cap al seu objectiu principal, que és escarmentar els líders de l’independentisme català, dissuadir aquells que estiguin destinats a agafar-los el relleu i aplacar el moviment social que amenaça la unitat de l’Estat. Aquest marc explica la majoria de les qüestions que centren i centraran l’atenció abans i durant del judici al Tribunal Suprem, començant per la persistència de la presó preventiva incondicional i seguint per les condicions del trasllat dels presos polítics catalans, el vídeo burleta de la Guàrdia Civil, la rebuda hostil i restrictiva a les presons madrilenyes, el secretisme sobre el calendari del judici, el poc temps concedit per preparar la defensa a partir de la data i les condicions del judici, l’exclusió de testimonis i proves de la defensa, el veto als observadors internacionals, etcètera.
Denunciar les reiterades vulneracions dels drets dels encausats, el tracte injust, discriminatori o vexatori que estan rebent, i exigir que aquest judici serveixi per fer justícia i no sigui pura venjança, és necessari, sobretot, per defensar l’estat de dret, la separació de poders i la qualitat de la democràcia a l’Estat espanyol. Però les qüestions formals i procedimentals, que són l’anècdota en tot aquest procés, no ens poden eclipsar ni ens han d’apartar de la qüestió fonamental d’aquest cas, la que cal plantejar cada dia i a tot arreu, que és l’anomalia, la incompatibilitat, l’esperpent d’un estat del món democràtic que jutja uns líders polítics i socials per apel·lar al dret a l’autodeterminació, per fer un referèndum, per buscar una solució democràtica a un problema polític i, en última instància, per complir allò que s’havien compromès a fer en unes eleccions. Això no és delicte.
