El Congrés espanyol viu moments paradoxals. D'una banda, els ministres es neguen a comparèixer o hi oposen grans resistències, al·legant que estan en funcions. De l'altra, alguns partits de l'oposició, entre els quals el PSOE, estan presentant proposicions de llei de gran impacte. Entre aquestes, la que paralitzarà el desplegament de la llei Wert –Ciutadans ja hi ha anunciat la seva abstenció–, la que derogarà la llei de seguretat ciutadana i la regulació de la presó permanent revisable, i la que proposarà de modificar el pla hidrològic que afecta l'Ebre. A la vista de la composició actual del Congrés, és molt possible que la majoria o totes les proposicions tirin endavant.
L'inconvenient de tot plegat és que, ara per ara, no hi ha govern. I si la situació continua així i no es comença a embastar un acord tripartit a partir de dijous que ve, el 2 de maig que ve caldrà convocar eleccions a Espanya. De manera que totes les iniciatives parlamentàries que es presentin per derogar l'obra del PP quedaran en res.
Impulsar aquests canvis, doncs, té dues interpretacions. La primera, que el PSOE i els partits amb els quals conversa confien a formar govern i que les iniciatives parlamentàries se substanciïn. La segona, que ja tenen la vista posada en les eleccions i estan en plena precampanya, demostrant amb gestos sense conseqüències que compliran el seu programa. De passada, Pedro Sánchez marca perfil dins del PSOE. Una qüestió diferent és què cal fer perquè la política espanyola deixi de ser la successió de lleis aprovades i derogades segons qui governi. Però per a això caldria que la política espanyola aprengués a pactar.
