 En una Catalunya independent pagarem impostos raonables -és a dir, pocs-, el pressupost governamental s'ajustarà als ingressos previstos i s'ampliaran els àmbits de col·laboració publicoprivada en la prestació de serveis. L'Administració serà petita i eficaç, els programes i inversions públiques seran avaluats pels seus resultats i no pel prejudici ideològic i la policia no serà el sospitós habitual quan actuï per salvaguardar l'ordre públic. Tindrem exèrcit, perseguirem els venedors de carrer de mercaderies falsificades i donarem, per descomptat, la benvinguda als refugiats polítics sense perdre de vista que també són necessaris mecanismes de control eficaç que continguin l'emigració il·legal. No es declinaran totes les paraules en els dos gèneres per no ridiculitzar ni la llengua ni nosaltres mateixos i les okupacions seran cosa del passat perquè el respecte a la propietat privada s'entendrà com a pilar fonamental d'una societat democràticament avançada. Els ciutadans alliberaran tota la seva capacitat creativa en un entorn de plena llibertat d'acció, sense que partits, governs i administracions pretenguin salvar-los d'ells mateixos a través d'un paternalisme hipertrofiat i ineficaç que envaeixi fins i tot la seva vida privada. La Catalunya independent serà un Estat amb poca regulació però de compliment ineludible; i no un cos malalt de diarrea legislativa. ¿Impossible? Per descomptat. El lector ja sap, per poc que segueixi l'actualitat, que l'accent ideològic que ha de tenir l'hipotètic nou Estat català ja està decidit. La nova República catalana haurà de ser, si vol venir al món, estructuralment d'esquerres i assentar-se sobre pilars tan profitosos per a una societat que es vulgui pròspera com l'estigmatització de la riquesa, sempre sospitosa, i el gegantisme assistencial del Govern i del que és públic. El seu ADN haurà també d'incorporar un exaltat entusiasme davant de qualsevol modisme polític que estigui convenientment amanit per les olieres del progressisme semàntic. En part s'entén que sigui així. El capitalisme, segrestat per la seva versió financera i especulativa, pateix una merescuda crisi de credibilitat. Els posicionaments més ultraesquerranistes, ridiculitzats fins fa poc per la lògica dels resultats obtinguts quan han sigut posats en pràctica, ara tornen a ser percebuts com un somni possible per una part de la classe mitjana que ja no ho és o que pressent que pot deixar de ser-ho. Hi ha hagut un corriment de terres cap a l'esquerra a Catalunya i tot l'arc parlamentari nacionalista s'ha mogut amb naturalitat en aquesta direcció. Però hi ha molta tàctica també en aquest esquerranisme discursiu que tot ho impregna. Com és sabut que la força de l'independentisme -sent molta- és insuficient per guanyar el pols que manté amb l'Estat, es dóna per fet que només s'aconseguirà una majoria indiscutible a favor de la independència sumant per l'esquerra. Per això, aquesta futura República no només ha de ser nova, sinó que a més a més ha de ser, sobretot, del gust de les formacions i dels votants de l'esquerra, sigui aquesta sistèmica o revolucionària. Aquesta narrativa -comprovable al Parlament, el Govern i les entitats de l'anomenada societat civil vinculades al procés- dóna per fet que no es mourà res al centre i en l'entorn més liberal del sobiranisme i que, en conseqüència, el 48% de vot independentista només pot anar a l'alça proporcionant confort als revolucionaris de la CUP i seduint per a la causa sectors del podemisme/colauisme. Però pot ser que no sigui així. Quan es diu que el viratge d'una part de la població cap a posicions independentistes no té marxa enrere s'està fent una afirmació que té la mateixa validesa que altres asseveracions de l'estil «els pisos no baixaran mai». El sobiranisme pot desinflar-se pel seu flanc gens esquerrà si es consolida la certesa que, per agradar a alguns, altres han de silenciar o renunciar definitivament als seus plantejaments i conviccions. A més a més, la demoscòpia més recent apunta també que és més fàcil que l'esquerra del dret a decidir pesqui als caladors independentistes que no al revés. Així que podria donar-se el cas que el sobiranisme fes un pa com unes hòsties i de l'insuficient però molt consideable 48% de les últimes eleccions al Parlament es llisqués cap a dígits més llunyans de la majoria incontestable que l'envit demana. Si fos així, i donat que a porta tancada el trajecte es fia molt, però molt més llarg que els 18 mesos postulats en les agendes oficials, s'hauran posat almenys els fonaments per a una nova parada intermèdia en què pugui estacionar sine die el comboi d'un revisitat Govern catalanista, progressista i d'esquerres. Autonòmic i rodant en cercle, això sí. Periodista |
|
|
