Cara o creu? La Vanguardia en català | 06/05/2015 - 00:00h  Antoni Puigverd Les enquestes fan bullir l'olla periodística i salpebren les tertúlies. Hi ha qui ja dóna per enterrat el procés. Hi ha qui dóna per fet que el PP s'enfonsa i el PSC esdevindrà residual, qui situa Ada Colau al capdavant de Barcelona i qui descriu Rivera com el nou Suárez. El fet és, però, que aquestes eleccions són les menys clares dels darrers 25 anys. Hi ha molts factors en joc i no sabem quin serà més determinant. Pesarà el factor econòmic naturalment (el malestar de les classes populars, sí, però també la por de les classes mitjanes envers canvis inquietants). Pesaran, esclar, la corrupció i els vicis de la vella política. I pesarà el factor personal: el carisma dels alcaldables. Per descomptat, a Catalunya, el factor nacional també pot ser decisiu. Les municipals seran per al procés com una moneda llençada a l'aire. Si surt cara, confirmant l'hegemonia dels partits sobiranistes, s'anticiparà el caient plebiscitari de les eleccions del setembre i l'anomenat full de ruta haurà fet un pas endavant. Ara bé, si surt creu, és a dir, si C's fa el sorpasso al PSC i deixa de ser una minoria per esdevenir un pol de la política catalana, les municipals hauran anticipat l'aparició d'un gran espai explícitament anticatalanista (que cal no confondre amb anticatalà). Això seria una gran novetat en la política catalana. Una conseqüència directa de la bipolarització o maniqueisme que ha introduït a la nostra ambigua societat el gran corrent social i polític favorable a la independència. C's es pot beneficiar, no només de les flaqueses del PP i de PSC, sinó també del magnetisme que, entre una part dels catalans, exerceixen les altes expectatives d'un polític (o d'un partit) català a la política espanyola: PSC dels Serra, Lluch i Majó; operació Reformista de Roca. Si això passés, entraríem en una nova dimensió de la política catalana. La de la confrontació interna. Potser no en el sentit que hi donava Aznar, però sí en el de la configuració de dos blocs identitaris adversatius i de força equivalent. Hauríem enterrat un valor catalanista històric: el que supeditava tot plantejament de màxims a la configuració d'un sol poble català, vell propòsit de la mítica Assemblea de Catalunya. Aquella assemblea defensava un mínim comú denominador. L'actual ANC proposa objectius de màxims. La conquesta d'un gran espai per part de C's implicaria, per exemple, la impugnació des de dins de la política lingüística. Als que, amb irresponsable superficialitat, sostenen que el PSC ja formava part del bloc espanyolista (o "unionista", com s'ha posat de moda dir), caldrà recordar-los que la política lingüística catalana dels darrers 35 anys no existiria sense la col·laboració activa i generosa del PSC, que de fet n'és l'inventor. Aquell vers, cursi de tan repetit, "Tot està per fer i tot és possible", ara podria prendre aquesta preocupant concreció: "És possible que tot estigui a punt de desfer-se". |
|
|