L’enquesta del GESOP, amb 1.600 entrevistes, ofereix un retrat fidel de l’estat real del mapa polític català, set mesos després de les transcendentals autonòmiques del 27-S i en l’interregne entre les generals del desembre i la revàlida del juny. I ajuda, de passada, a desmuntar alguns mites.
Els moviments tectònics d’aquest agitat període –l’amarga victòria del sí a les anomenades plebiscitàries, la pugna entre Junts pel Sí (JxSí) i la CUP, la investidura fallida d’Artur Mas, el pas a un costat de l’expresident, l’entronització de Carles Puigdemont...– alteren de forma sensible la geografia del sobiranisme. Disminueix el seu territori per la pèrdua d’escons i vots, senyal que el 47,8% del setembre passat podria no ser el terra de l’independentisme, com aquest pretén, sinó el sostre. Però també el repartiment del latifundi electoral experimenta notables canvis.
Si ERC i CDC concorreguessin per separat a unes altres autonòmiques –hipòtesi a no descartar; com proven les generals–, els republicans conquistarien l’hegemonia independentista, i apartarien els convergents a la tercera plaça. La reedició de JxSí en idèntiques condicions sembla, així, molt incerta. La incògnita, una ucronia impossible d’aclarir, és si el sorpasso d’ERC ja s’hauria produït el 27-S si hagués aconseguit desfer-se de la llista conjunta promoguda per Mas.
Els catalans, a banda d’això, exhibeixen majoritàriament un seny (sentit comú) del qual la política no va sobrada. La meitat més un sostenen que, amb el mandat del 27-S, el Parlament no té legitimitat per executar el full de ruta cap a la independència. Així ho pensa, fins i tot, un de cada quatre votants de CDC. En el seu conjunt, només el 21% recolzaria una independència exprés, i l’aposta per un referèndum pactat amb l’Estat guanya terreny entre l’electorat sobiranista.
‘Nunca es triste la verdad’
Els prohoms del sobiranisme, que ja mussiten en privat el mateix que expressen sense complexos els enquestats, farien bé a anar adaptant els seus missatges públics al sentiment ciutadà. Perquè, com va escriure Serrat, «nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio»
.
