¡A les urnes!

COMENTARIS1

Tindrem eleccions obertes, amb espai per a sorpreses. Votarem en eleccions noves, no en segona volta. Els partits i els candidats s’han radiografiat en públic i la ciutadania n’ha pres nota. L’abstenció serà clau, i tant pot ser que es consolidi la tendència actual, que beneficia el PP, com que la participació torni a ser alta. Avui es detecta més desànim a l’esquerra, però aquesta situació es pot revertir si Podem i IU aconsegueixen formar un bloc electoral. Tot i això, és impossible que emergeixi, tan de sobte, una majoria pel canvi real.

Les possibilitats i combinatòries són diverses, però les previsions, tot i que s’han d’agafar amb pinces, contemplen dos escenaris bàsics. Primer, que el PP i C’s sumin una majoria suficient i no necessitin l’esquerra. Segon, que es produeixi un resultat similar al del 20-D, encara que la nova coalició d’esquerres empati amb el PSOE o el sobrepassi. En aquest segon cas, tornarem a patir per la falta d’acords, i els socialistes es dividiran entre la majoria dels partidaris de la gran coalició i la minoria procliu a formar una amalgama, inestable per naturalesa, de totes les esquerres i bona part dels sobiranismes.

PRESENT I FUTUR

Cal explicar bé el fracàs del present per enfocar el futur. Les raons de la repetició són dues i només dues: una, la pretensió del PP de rebre suport socialista a canvi de res -en comptes de prometre regeneració i proposar un repartiment del poder-; i dues, la negativa del PSOE a explorar un pacte que exclogués la dreta. El vot del canvi a Espanya ha estat insuficient. La idea que els partits han estat incapaços de dialogar i arribar a acords viables és exacta però primària, ja que no té prou en compte les línies vermelles, ideològiques i territorials, que abocaven des del principi a la gran coalició, explícita o vergonyant, sota pena de nova convocatòria.

Això de tornar a les urnes, cosa inèdita a Europa segons sembla, no és dramàtic. Espanya s’ho pot permetre. Catalunya també podia. La diferència, i per això no es van repetir a Catalunya, és que el sobiranisme n’hauria pagat un preu molt alt, mentre que el PP espera agafar peix. Sigui com sigui, l’entesa catalana salvava els independentistes, mentre que la repetició beneficiarà el model social, polític i territorial del PP que el PSOE és incapaç de qüestionar. El drama no és a les urnes, sinó a l’esquerra.

Tendim a confondre Catalunya amb el conjunt d’Espanya sense tenir prou en compte que les tendències de fons són inverses. A Catalunya, hi ha una sòlida majoria pel canvi nacional i social, malgrat els diversos accents i matisos. Només cal recordar que l’independentisme domina el Parlament, que els Comuns van guanyar les generals amb contundència i afegir-hi, per si algú no en té prou, la penosa situació electoral dels dos principals partits espanyols a Catalunya. És significativa en aquest sentit la fotografia de les forces del canvi contra la sentència més barroera i antisocial del TC. Ben al contrari, al conjunt d’Espanya la majoria política és de bloqueig, molt més del que pot semblar a primera vista. Només cal tenir present que bona part del PSOE està a favor de perpetuar l’Espanya actual. És a dir, que la meitat del PSOE és del PP. ¿Només la meitat? Potser em quedo curt.

EL CONCERT ANDALÚS

La clau territorial se situa en primer pla de manera estructural. No tan sols per l’auge dels sobiranismes, sinó pel concert andalús. El poderós PSOE d’Andalusia no permetrà canvis substancials ni el sistema impositiu, ni en el productiu ni el territorial ni en les pensions. Susana Díaz i Mariano Rajoy formen el gran tàndem contra el canvi. La millor garantia de permanència del model actual no es diu Albert Rivera ni Ciutadans, que poden esdevenir irrellevants a termini mitjà, sinó Susana Díaz i el PSOE andalús, una mena de PNB del sud, tan immobilista i conservador com el del nord.

Qui ha fallat, qui fallarà, és el PSOE, que no ha complert la seva funció d’absorbir les tensions de la societat i no genera confiança per resoldre la crisi social, la territorial ni la institucional. Per això ha decebut més el seus votants que no pas el PP a la dreta. Si Pedro Sánchez no treu un bon resultat, no tan sols la seva vida política haurà estat efímera, sinó que el mateix PSOE sofrirà greus tensions internes i un risc seriós de divisió i fins i tot de ruptura. Potser és el preu que cal pagar per disposar d’una esquerra capaç de proposar una Espanya més productiva i competitiva, i en conseqüència més justa i molt menys desigual
.