La realitat és conservadora (i 2)

La Vanguardia en català | 06/06/2015 - 00:00h


Gregorio Morán


Una societat pot viure sense himne? Jo crec que sí. Una societat pot regir-se demo­cràticament sense bandera? Jo crec que també. El que és més difícil és funcionar sense Estat. Quina putada! Des del segle XIX estem donant voltes a la dissolució de l'Estat. Fins i tot un personatge tan discutit com Vladímir Ilitx Lenin va escriure el seu últim gran llibre fent una crida a la dissolució de l'Estat.

Les banderes onegen al costat dels testos, han substituït els geranis. Els himnes provoquen plors d'emoció, i l'Estat con­tinua incòlume, encara que minvat, però molt lluny de qualsevol pretensió de ­reduir-lo. Adverteixo, per evitar malentesos: no tinc bandera -la que jo vaig ­conèixer, i es manté, em produeix una sensació que per autocensura m'excusaré d'explicar-. Què puc dir de l'himne? Ni me n'agrada la música ni la història. Però des de fa molts anys, potser per fet de viure en mons d'arrel religiosa molt pura, he anat aprenent que per conviure el millor és no donar importància a les formes.

Als fets, Morán, als fets! A mi el que va passar a la Copa del Rei em sembla la representació valleinclanesca més actualitzada dels últims anys. A Espanya cada any tenim una escena de Valle Inclán improvisada. Són retrats d'època, imprescindibles per entendre potser la nostra singularitat històrica. En la seva discreta mesura d'esdeveniment amb aspira­cions transcendentals, això de la Copa del Rei i la xiulada és part del mateix. ¿Què hauria costat posar els himnes de Catalunya, atès que jugava un dels seus equips locals -que em disculpin els grandiosos, però el Barça, com el Madrid o el Betis, són equips de futbol locals, i l'únic que els uneix no són les seves glòries sinó les seves màfies lligades als suculents negocis que els serfs respecten com si es tractés de veritats de fe-? Després el d'Euskadi i finalment el que presidia, La marxa reial o himne del Regne d'Espanya. No us amago que no hagués variat gaire del que va passar, però almenys hi ha una diferència molt important en política: el comportament de ciutadans i el de cabrers.

Em passa a Astúries, on es van inventar una bandera -ja hi ha historiadors que la situen antiga de segles- amb una creu de la Victòria que jo tinc gravada en el meu imaginari infantil sustentada amb prou feines pel Caudillo Franco. Però això de l'himne ho porto pitjor. Que Astu­rias, ­patria querida, bonica cançó per a beguts malenconiosos, s'hagi transformat en ­referent societari, que obliga a ­aixecar-se i posar la mà dreta sobre el cor, a imitació dels EUA, em sembla una cosa entre ­patètica i ridícula. Però, per no ofendre, ho evito.

Tot i això, tot és política, tot afecta la societat. La rialleta del president Artur Mas a la llotja durant la xiulada és un retrat, també va­lleinclanesc, d'un individu a qui no compraria mai un cotxe de segona mà. Els covards perversos i amb ambició em fan venir taquicàrdia. Vaig dinar amb ell fa uns anys i la seva única ob­sessió era injuriar el president Jordi Pujol, que l'havia designat hereu. Tenia ambició sobrada, talent curt.

La nostra societat, l'espanyola en conjunt i aquesta porció catalana en la seva modesta grandiloqüència, s'està tensant. Seria més precís dir que s'estan si­tuant en posició de disparar, perquè les societats pròpiament dites no tenen força interior per lluitar contra l'evidència. I l'evidència és que la realitat és conservadora, i que partits sangonera com Esquerra Republicana i el seu pastós abat general estan fent un negoci suculent. Modestos en vots sempre, amb una militància bovina i ben alimentada, poden aconseguir en els pactes el que no ha aconseguit mai a les urnes. Repasseu amb una senzilla regla i un cartabó els espais que els atorguen els reporterets a la premsa, en absoluta desproporció amb altres partits. Esquerra Republicana és la mala consciència de la Catalunya servil que aconsegueix ser frontissa i quedar-se amb la caixa d'eines. Sabíeu que Carod-Rovira, eminent intel·lectual -em va regalar dedicat el seu fulletó a la memòria de Marcelino Domingo, un polític de la II República, que anomena Marcel·lí Domingo- ostenta una càtedra gràcies a la concessió i pagament de La Caixa? Què hauria de fer-li jo a una institució financera perquè em fes catedràtic? M'ho he preguntat quan ho he sabut. A Catalunya cal evitar les obsessions, amb dos apunts està tot fet si l'entenedor supera la mitjana.

Estem afrontant una cosa que hauríem de reflexionar després de tantes il·lu­sions i ambicions transformadores. Pactem o canviem. Perquè el resultat electoral és vistós però diabòlic. Hem passat de dos partits corruptes fins al moll de l'os, i m'atreveixo a dir que sense solució, a dos de nous, un amb més capacitat de disfressar-se, Ciutadans, i un altre que va fer del canvi la raó de la seva existència, Podem. Però amb un detall: Ciutadans és un partit amb un líder astut i ambiciós. D'aquí poc es transformarà en un veterà del joc partidari. No li deu res a ningú perquè per ell no donaven ni un duro, i aquí el teniu repartint cartes al casino i dient " rien ne va plus". No hi té res a perdre, ve del no-res. És un professional, sensible doncs al guany i a la pèrdua, perquè els mitjans de comunicació el van tractar com un pària, quan no coses pitjors. Primer perquè era català i el detestaven els catalufos García, Fernández, González i altres concentrats de la raça autòctona. Ara, perquè és català amb ambició de conquerir la Meseta, i això no està bé, l'ataquen els més radicals, en una actitud que no acabo d'entendre. Qui és més ­reaccionari, Artur Mas o Albert Rivera? Expliqueu-m'ho.

L'inefable Quico Homs, un talent polític que em sorprèn cada dia amb una ­estupidesa més gran. Si fóssim exactes, ni tan sols cruels, advertiríem els lectors de les subtils di­ferències entre un líder convergent i un del Partit Po­pular, excepció feta d'Alicia Sánchez-Camacho i la vella família Fernández Díaz, que semblen sortits d'un càsting dels Munsters. És impossible prendre-se'ls seriosament. Quan somriuen els passa com a en Quico : és que estan a punt de dir una bestiesa en superlatiu. No és que siguin servils, exerceixen a la manera de ­sicaris polítics, als quals algú ha ordenat: Ataca aquell! I no dubten a mossegar-lo pre­tenent deixar-lo fet un parrac, i ells tan flamants, ­patriòtics, amb la gratificació, m'imagino que numerària, d'haver servit els seus ­senyors.

Dins de les nostres defi­ciències informatives i sobre la incompetència de l'adversari ha quedat en l'aire una cosa inconsútil, magnífica, evocadora d'una altra època. Les monges. Catalunya i no pas cap altre lloc d'Espanya ha incorporat les monges, i amb gran èxit de comenta­ristes beats i tigres i tigresses de la laïcitat. Catalunya, senyors i senyores, està en ple procés evocador del gran Jaime Balmes -us prego que no poseu Jaume, per respecte his­tòric i atenció a la veritat, que hauria de ser la nostra meta-. Hem tingut dues monges en campanya, una una mica tronera, sigui dit sense ofendre, perquè ­Tucumán és un altre món i es tracta d'una "monja de silenci", de clausura. No sé si li van prendre els vots o es va fumar alguna cosa. Amors amb el president Mas i a més correspostos! El cas Caram recorda l'Espanya de fa segles, o el carlisme. Jo contemplava el míting de la monja Caram i no me'n sabia avenir. Siguem se­riosos intel·lectualment: entre un gol del Barça i una declaració d'amor al pre­sident Mas d'una monja de clausura, no hi ha color.

I després va venir l'altra, la Forcades, per dirigir el procés cap a la independència de Catalunya a partir de l'esquerra. És veritat que no va fer cap declaració d'amor cap a Oriol Junqueras; en el fons no els veig com una parella de fet, tot i que he conegut compostos pitjors. L'amor, i si té un toc diví, és incommensurable, està fora de l'abast dels miserables votants.

Però disculpeu la impertinència. Pactem o canviem?