Quin canvi?

La Vanguardia en català | 06/06/2015 - 00:00h


Manuel Castells


En l'entrevista que em va fer Pablo Iglesias aquesta setmana en el seu programa La ­Tuerka no vam parlar de política. Vam parlar de teoria política. De Gramsci, de comunicació, de la construcció d'hegemonia. I vam coincidir que el poder, en darrer terme, és a les nostres ments. Així pensem, així actuem. I així votem, o no, o ens manifestem en les institucions, a les places o a la xarxa, segons circumstàncies. Aquí hi ha el canvi al nostre país després del 15-M i la seva prolongació en el 24-M.

El que era inamovible, es mou. Barreres infranquejables podrien ser travessades. Cacics (o caciqueses , com la senyora Rita o la senyora Esperança) instal·lats en la poltrona de la seva arrogància surten ara per la porta falsa portant el seu botí. I aquest canvi ha passat en la societat abans d'expressar-se en aritmètiques postelectorals. En la mobilització ciutadana i municipal entorn de candidatures que van més enllà de sigles partidàries. Aquest és el canvi irreversible. La qual cosa limita l'interès de les càbales de qui dóna què a qui. Sembla que els qui pensen, per exemple, que els 11 regidors d'Ada Colau no li serveixen perquè no té majoria relativa si no jura la bandera, desconeguin que els seus vots procedeixen d'una mobilització ciutadana en la qual s'han debatut, proposat i defensat formes i fons de nova política municipal. Aquest teixit social, aquestes ments que creuen que un altre Ajuntament és possible, són aquí, a l'aguait en el cas que les martingales d'aparells polítics, pensant més a guanyar vots o a defensar pàtries, catalana o espanyola, que a servir un poble castigat per la crisi, frustrin la seva esperança. I en cas que sigui necessari, exerciran el seu vot de qualitat a la pràctica social.

Això és el que ha canviat. El fet que les polítiques ja no es decidiran només en les institucions, tancant les portes als ciutadans fins a les pròximes eleccions. Aquesta és la pràctica que els moviments socials, els partits emergents i les coalicions populars han introduït després del 24-M en la vida política d'aquest país. Amb un considerable ressò en l'àmbit internacional, generalment aprovatori, que va des del Financial Times fins als moviments socials de tot el món que busquen exemples sobre els quals basar la seva esperança.

Per això les negociacions en curs entre dirigents de partits, entre alcaldables i presidenciables no necessàriament poden seguir la lògica d'interessos segons el canvi de cromos més convenient. Esclar que els resultats fan que es moguin esquemes i es flexibilitzin presumptes incompatibilitats. Sánchez i Iglesias parlen i comproven que no són tan distants com pensaven. Els imputats del Partit Popular, fins ara atrinxerats en la presumpció d'innocència, comencen a ser abandonats a la seva sort davant les exigències de Ciutadans. Les diferents opcions del nacionalisme català es recorden mútuament el pacte de sang que els uneix davant l'avenç d'aquells que defensen el dret a decidir però es reserven el de decidir una altra cosa.

És a dir, el joc polític s'ha obert, ha deixat de ser un joc, perquè múltiples ulls ciutadans miren per les escletxes de les finestres dels salons del poder entreobertes per una brisa juvenil. I dic juvenil perquè l'anàlisi de les dades electorals del 24-M, així com de les intencions de vot futur, mostren una línia divisòria fonamental entorn dels 55 anys. Segons el politòleg Jaime Miquel, els dos grans partits a l'Estat només superen junts el 50% del vot a partir d'aquesta edat. Al mateix temps que Podem i Ciutadans dominen el vot entre 18 i 45 anys. Una cosa semblant passa a Catalunya, segons les meves pròpies estimacions, on CiU, el PSC i el Partit Popular són preponderants en les velles generacions mentre que Esquerra Republicana de Catalunya, les esquerres i Ciutadans representen majoritàriament les persones de menys de 40 anys.

A aquestes observacions es pot afegir un mapa electoral territorial on els partits i les coalicions emergents dominen a les autonomies i grans ciutats més dinàmiques econòmicament i culturalment. Amb una dada encara més reveladora: el vot dels partits tradicionals es concentra en els grups d'un nivell educatiu inferior. Per això insisteixo que la divisòria entre el que és nou i el que és vell, amb la seva expressió en edat, educació i territori, és més significativa que la tradicional divisió esquerra/dreta.

La prova? En contrast amb la idea del transvasament de vots del Partit Popular a Ciutadans, en estimacions del maig del 2015, Podem rep gairebé mig milió de votants del PP, que s'haurien acostat al milió si no fos per l'aparició de Ciutadans. O sigui, Ciutadans és dreta i Podem, Compromís i les coalicions alternatives són d'esquerra, però tots són expressions de la irrupció d'una nova política en l'espai obert pels moviments socials. Per això els pactes o no pactes d'aquests dies es posicionen per a l'enfrontament decisiu de les eleccions legislatives al novembre. Tot depèn de l'impacte en els electors, més que en quantes butaques s'aconsegueixen. Es materialitzarà al novembre un canvi com a Grècia? El sistema electoral ho fa difícil. I és possible que els electorats del Partit Popular, el PSOE i Convergència es mobilitzin per defensar els seus de sempre. Per això les previsions actuals per al Parlament espanyol situen el PP al voltant de 115 diputats; el PSOE, de 94; Podem, de 60, i Ciutadans, de 40. L'única majoria estable seria la gran coalició PP-PSOE. Impossible perquè Pedro Sánchez ha decidit sobreviure com a esquerra, no com a Pasok.

Crisi de governabilitat? La gran amenaça. Aquest terme no l'entenen els ciutadans, per qui la governabilitat d'aquests últims anys ha significat la imposició de sacrificis per part d'unes elits corruptes. L'única governabilitat estable no és un càlcul aritmètic, sinó més aviat una nova relació entre institucions i societat.