• Blogs

Carles Puigdemont necessitava un gest d’autoritat i les paraules del conseller Baiget li han posat en safata una actuació per reforçar el seu perfil abans del xoc amb Madrid. En la narrativa de l’independentisme hiperventilat, el cap tallat de l’ex-responsable d’Empresa és un avís triomfal per a tebis, cagadubtes i convergents de la vella escola. Algunes alegries desfermades per la fulminació de Baiget fan pensar més en un exorcisme abans de la batalla que en una decisió lògica provocada per una pèrdua de confiança evident. La parròquia del pit i collons aplaudeix. Si tot es redueix a una faula plana de valents i covards contra Espanya, no es pot entendre el que està passant. Sobretot si, a més, tenim en compte que el substitut de Baiget no és altre que el conseller Vila, que es defineix com a “independentista instrumental” i que explica que s’ha sumat al procés “tot arrossegant els peus”.

La pregunta del milió: Baiget no era conscient que les seves respostes a preguntes d’ El Punt Avui tindrien conseqüències greus? Totes les fonts coincideixen a remarcar l’escassa habilitat del conseller cessat davant dels periodistes. És una explicació, però no pot ser una disculpa. Baiget havia de saber que, en aquest moment, certes expressions públiques serien més que inoportunes, encara que continguin una perspectiva a considerar. En qualsevol govern de qualsevol país, en context normal o de crisi, cap president pot permetre que un dels seus ministres qüestioni la seva estratègia. Puigdemont no podia fer altra cosa que cessar Baiget, altrament el relat oficial del referèndum es trencava des de dins.

Dit això, anem al rerefons. Les polèmiques paraules de Baiget aborden tres assumptes diferents, que han de ser analitzats per parts. Primer: el risc personal que han assumit tots els que són a primera fila del procés. Segon: la viabilitat efectiva del referèndum unilateral. Tercer: el grau de coneixement que els consellers tenen d’una estratègia de xoc que no elaboren, però de la qual es fan responsables col·legiadament per defecte.

(EFE)

Pel que fa al risc, els que van acceptar ser consellers (i alts càrrecs) després del 27-S sabien que cauria sobre ells tota la força de l’Estat, i que això té moltes modalitats. Només una visió ingènua o frívola del conflicte convida a pensar que els poders espanyols et posaran a la presó mentre respecten els teus béns i estalvis. Però aquesta part podia haver-la corregit Baiget amb algunes explicacions posteriors, il·lustrades potser amb referències al càlcul de danys que alguns abrandats membres del Govern practiquen, de portes endins, a l’hora de no firmar segons quins papers. En l’angle menys il·luminat del procés, també hi ha ­això.

Baiget cau –se’ns diu– pels seus dubtes públics sobre la possibilitat de fer el referèndum de l’1 d’octubre, que contradiuen la determinació presidencial, sobre la qual gira tot. Parlem clar: són dubtes que, en privat, repeteixen diversos alts càrrecs i diputats de la majoria independentista. Amb tot, soc del parer que allò que provoca la reacció fulminant de Puigdemont és un altre missatge que amolla Baiget: “Una part del Govern no estem en el nucli dur de les decisions, i això...això genera el que genera... A mi, i a d’altres, se’ns consulta l’estratègia del que hem de fer? No”. És més que un retret. És una esmena al mètode. El conseller del PDECat posa el focus sobre el problema de fons de l’Executiu independentista. Com es governa la ruptura sense els que dirigeixen les conselleries del Govern?

Puigdemont ha externalitzat la presa de decisions sobre el tram final del procés mitjançant la creació d’una càpsula de crisi en què predominen figures que provenen d’ERC, especialment de l’etapa de Joan Puigcercós. Aquesta iniciativa –que té el suport de Mas– ha generat malestar a alguns consellers i en la direcció del PDECat, amb escassa influència a l’hora d’opinar sobre aquesta pissarra. I què es pensaven? Puigdemont va per ­lliure i, a sobre, va haver d’acceptar d’un dia per l’altre un Govern dissenyat per Mas. El nomenament de Vila per a ­Empresa és la primera ocasió que té el de Girona de reconfigurar el seu equip. El cas Baiget ens recorda que l’actual president és un home sense partit (còmode sota les sigles de Junts pel Sí), amb més ànima d’activista que de polític, i disposat a cremar-se en un torcebraç inèdit amb l’Estat.

Aquesta crisi de govern ha fet aflorar altres coses. Que Mas (contra el que diuen els que opinen sense informar-se) avala tots els passos de Puigdemont (inclosa la defenestració d’un dels seus col·laboradors més preuats, cosa que no va passar amb la caiguda de Gordó). Que els castigats pel 9-N ja no són un bloc compacte, perquè Homs i Ortega han fet costat (de manera contundent) a Baiget mentre Mas i Rigau han donat la raó al president. Que la manca de fluïdesa en les relacions de Puigdemont i Marta Pascal afebleix greument el PDECat i la refundació d’aquest espai. I que, dins de la polseguera del procés, la misèria de la política no és menor que la seva atzarosa grandesa.