Dubtes, dubtes, dubtes La Vanguardia en català | 06/09/2015 - 00:00h  Jordi Amat Quan falten pocs dies perquè comenci la campanya, cal exigir més claredat al debat català perquè aquestes eleccions, es vulgui o no, equívoques com són, sí que seran excepcionals. Cal la màxima claredat de partida i cal que el debat incorpori més honestedat per part de tots. Fins ara, més que l'exposició dels avantatges i els inconvenients de la ruptura o la continuïtat a Espanya, ha predominat l'agitació aglutinant enlloc d'una reflexió crítica sostinguda. Convindria anar més enllà. Primer, acceptant l'existència del problema. El problema de l'organització territorial de l'Estat espanyol -un problema de distribució de poder i de respecte per les minories nacionals que va provar d'articular l'Estat de les autonomies- és vell i summament complex, però la secessió, tal com està traçada al darrer full de ruta signat per Convergència i Esquerra, sembla o una fugida endavant o una manifestació d'il·lusionisme. Per això s'ha fet del tot necessari exposar amb realisme els costos, les pèrdues i els beneficis que suposa seguir tal com estem (en una espiral provincianitzadora, és així) o exercir l'acte de sobirania insurreccional que representa la declaració unilateral (que serà traumàtica o no serà). Els ciutadans que dubten -aixeco el dit-, si al llarg de la campanya no s'ha argumentat per clarificar, ho tindrem xungo per votar de manera confiada. Sobretot perquè venim d'una etapa políticament massa confosa. Al llarg dels darrers anys les errades d'uns i altres s'han encadenat a la manca de responsabilitat per rectificar-les i aquesta dinàmica, a banda de l'escanyament financer i la paràlisi de les darreres legislatures, ens ha dut al cul de sac actual. Les posicions federalitzadores han postulat la reformulació de l'estructura territorial a través del pacte. Però no ens enganyem. Des de començaments del segle XXI, en detall i en conjunt, el fracàs dels creients en una tercera via ha estat estrepitós. És veritat que aquí i allà hi ha qui vol evitar el trencament amb el pedaç de la concòrdia o l'esquer de la conllevancia i s'han fet propostes de reforma constitucional que permetrien sortir del laberint (10/XII/2014, Cultura/s). A l'hora de la concreció, però, no ha passat d'una destrempada. Ni el líder del PSOE pot ni vol convèncer els seus barons regionals perquè acceptin un projecte d'asimetria maragalliana ni la minoria catalana a Madrid ha negociat cap compromís significatiu per part del Govern. El Govern Rajoy, de fet, ha actuat com si el problema no existís. No ha donat ni un argument, ni un, perquè un català desorientat que dubta opti per la continuïtat. Al contrari. En el privilegiat context en el qual ens trobem -la Unió Europea-, reclamar el dret d'autodeterminació és un farol, sí, però d'aquí a respondre a una reiterada voluntat massiva amb el silenci administratiu, la Brigada Aranzadi o usant les clavegueres de l'Estat hi una distància considerable: la distància que va d'uns polítics mediocres a un lideratge que, abans que el terrabastall se'ns tiri al damunt, entén que cal desplegar de debò l'estructura d'un país que segons la Constitució està compost per regions i nacionalitats. Res fa pensar que els candidats a les properes generals (amb cua o sense) entomin aquest repte. Mentrestant, a més, la intel·lectualitat jacobina el seguirà menystenint amb supèrbia (Savater ho compara amb ETA, González amb els feixismes), repetint la cantarella que els catalans estem posseïts pel nacionalisme. Sense el nacionalisme pujolista, és cert, no s'explica com el catalanisme ha arribat a situar-se davant l'abisme. Però el nacionalisme, que és determinant, no és la clau de tot. Existeix una tensió de llarg recorregut entre les cultures polítiques dominants a Catalunya i a Espanya que Aznar va rescalfar mistificant la noció de patriotisme constitucional, inoculant-la com una poció màgica contra el pluralisme. I la va liar. Després l'intent d'alterar aquella dinàmica conflictiva, desnonar Pujol de la Casa dels Canonges i resoldre el plet català per sempre -tres en un- va ser la proposta de redacció d'un nou Estatut. La imprevisió, concentrada en l'eslògan de Zapatero, va ser colossal. El resultat del procés, nefast. A banda de fer implosionar l'Estat de les autonomies va crear les condicions perquè, empeltant-se a la crisi econòmica mundial i la dècada perduda de la construcció europea, se'ns colés el populisme, com el professor Xavier Casals va diagnosticar aviat. Populisme a la política espanyola -començant amb la burda recollida de firmes del PP per tot el país contra els catalans, així es deia a las paradetes-. Populisme a la política catalana -situant el manipulador "dret a decidir" al centre del debat parlamentari-. I així estem. Amb l'espai de convergència del consens catalanista amb el consens transicional carbonitzat. Sense que ningú arrisqui per renovar un marc de convivència estabilitzador. Orfes de models constitucionals viables. En mans de la generació de polítics més feble de la democràcia. Sense ponts ni alternatives clares. Amb massa dubtes. |
|
|