El TC actual ja ha demostrat tres vocacions interessants: unanimitat, pluralitat i defensa de la seva autonomia

La Vanguardia en català | 06/10/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd


No deixa de ser curiós que el responsable màxim de l'acceleració del temps polític català (Artur Mas) sigui ara un dels més interessats a aparcar el cotxe de l'anomenat "Procés" per tal d'estudiar detingudament els mapes i buscar la millor ruta de sortida del laberint on ara estem tots ficats. Mas va accelerar el temps proposant data i pregunta (i pactant-les amb els partits del bloc de la consulta). Des de l'Espanya del No, tan unànime, i des del federalisme català, s'ha criticat molt que Mas marqués una frontera al calendari: 9-N. L'han acusat d'"imposar" una data i de confondre negociació amb imposició.

Tenen part de raó, quan el critiquen per això. Però Mas també té raó quan diu que, fins ara, sempre que Catalunya volia negociar alguna cosa, per assenyada que aquesta cosa fos, des de Madrid ho posposaven ad calendas graecas, fins i tot si ho trobaven raonable. Tota excusa era bona: "No és el moment", "s'acosten les eleccions", "la crisi", "generaria mal rotllo a les altres autonomies". D'excuses n'hi ha hagut sempre moltes, però el cas és que fins que Mas no ha fixat una data, els moderats de Madrid, que també n'hi ha, no han començat a dir que calia moure fitxa (hi ajuda el fet que els mitjans d'informació anglosaxons i alemanys també comencen a demanar-ho).

Per la seva banda, els fonamentalistes constitucionals de Madrid, que encara són ampla majoria (a Madrid pla que hi ha "espiral de silenci"!), coincideixen amb ERC i els sectors rupturistes de l'ANC en el sentit d'accelerar el temps d'una manera total i definitiva. Una acceleració que es produiria si Madrid, com volen els fonamentalistes de la Constitució, continua alçant el mur del No i si a Barcelona s'avança sense parar contra aquest mur. Els més fervents espanyolistes i independentistes coincideixen en l'aspiració del xoc definitiu (la mare de totes les batalles), això és clar. Però sembla que hi ha sectors a una i altra trinxera que estarien disposats a negociar. El problema és que a la negociació no s'hi pot anar en posició de feblesa i, per tant, a Madrid ningú vol fer cap concessió per no ser titllat de feble; i a Barcelona s'entén per feble la posició dels que sostenen que la ruptura legal desprestigiaria la causa catalana internacionalment. Aquesta impossibilitat de cedir formalment és el que explica la maratoniana reunió dels partits de la consulta al Palau de la Generalitat.

Certament, la ralentització del procés té una derivada partidista: el partit del president, una jugada que Enric Juliana ha explicat molt bé. Encapçalant la llista única, Artur Mas saltaria del vaixell embarrancat de Convergència (cas Pujol i altres misèries) per capitanejar la nau nova i flamant que somien les masses que es manifesten cada 11 de setembre. Aquesta derivada política és important. Però l'impàs que estem vivint en aquest moment tan crucial de la història de Catalunya (i d'Espanya) es deu bàsicament al fet que aquell que va accelarar el temps marcant una data límit (9-N), ara necessitaria respirar una mica per observar el panorama amb més tranquil·litat i temptejar què està en condicions d'oferir l'Estat.

Ja hem dit que la política espanyola no està en condicions d'oferir res. I doncs, què esperaria Mas? Potser la resposta del Constitucional. L'alt tribunal va desprestigiar-se moltíssim no solament emetent, sinó sobretot preparant la sentència de l'Estatut. La sentència es va elaborar en un clima de pròrroga i divisió: Pérez Tremps va ser marginat; García Calvo va morir deixant una cadira vacant; diversos magistrats havien esgotat de llarg el seu mandat. Malgrat que ara està presidit per Pérez de los Cobos (el qual, al marge del carnet del PP, ha escrit unes visions grotesques del catalanisme), l'actual TC ha demostrat fefaentment que té tres vocacions interessants: recerca de la unanimitat (que implica cessió mútua), pluralitat interna (Xiol i Roca, a part de ser catalans, són de la màxima altura jurídica) i voluntat de no ser utilitzat per la política. Això va quedar clar en l'anul·lació que van fer de la proclamació de sobirania del Parlament. Van anul·lar una cosa que legalment no existeix, la sobirania catalana, però van mantenir que és un legítim objectiu polí- tic i que ha de trobar camí a través de la política.

El TC ha rebut trets aquests dies de totes dues trinxeres. El cap de setmana passat, Rajoy i el PP abans que es reunís el tribunal ja redactaven la sentència ("Il·legal!") i convidaven els magistrats del TC a posar-hi només la signatura. Per la seva banda, ERC i part de l'ANC no reconeixen l'autoritat del tribunal i confonen suspensió cautelar amb condemna. Però potser el TC donarà la sorpresa. No pot solucionar un gruixudíssim problema polític, però potser obrirà una mica la porta.

Tothom té dret a les seves fantasies. Hi ha qui creu que Espanya és un mur gloriós, contra el qual s'estavellarà el cata- lanisme, que quedarà reduït a cendres.

Hi ha qui creu que el mur d'Espanya no aguantarà la pressió dels carrers barcelonins i que el món espera la república catalana amb els braços oberts. Doncs bé, hi ha qui creu, com jo, que hi ha força gent buscant amb discreció una escletxa de llum sota la qual escriure un nou pacte. Sense cap informació privilegiada, però observant amb atenció la lògica del TC, no es pot descartar que la llum arribi d'aquest tribunal tan criticat. Potser el TC obrirà una escletxa legal que permetrà continuar fent política per resoldre els conflictes. La política, avui: l'art de buscar la sortida del laberint.