Radiografia i realitat del victimisme

Un dels llocs comuns del discurs unionista és que les queixes dels catalans són una obscena exhibició de victimisme, perquè Espanya, s'afirma, bé que inverteix a Catalunya. Per argumentar les tals mostres d'estimació fraterna s'acostuma a exhibir les xifres dels Pressupostos. I aquí rau la trampa. Perquè, a més que els Pressupostos són cada cop més gasius en relació amb Catalunya, una cosa és pressupostar una xifra i una altra de ben diferent és gastar-la. És a dir, posar a licitació l'obra.

L'examen de les xifres de la Cambra Oficial de Contractistes de Catalunya són una radiografia exacta de la realitat. La posada a licitació global d'obres públiques ha caigut un 35% durant els nou primers mesos de l'any en comparació amb el mateix període del 2014, que ja va ser crític. La responsabilitat de cada administració –espanyola, catalana i municipal– és desigual. La del govern d'Espanya acumula 190 milions (amb una reducció del 58%); la del govern, 248 milions (caiguda del 30%), i la dels ajuntaments, gairebé 100 milions (un 44% menys). Si es té en compte que Catalunya i els ajuntaments tenen els comptes intervinguts a efectes pràctics, queda ben clar on rau la responsabilitat última d'aquesta davallada.

Una davallada que té efectes immediats no només en el mercat i l'economia del nostre país, sinó que representa un obstacle acumulatiu per a la seva modernització. Les grans obres que no es fan ara suposen una pèrdua de competitivitat econòmica present i futura. La Cambra de Contractistes hi proposa una solució: constituir una agència d'infraestructures de Catalunya. També en això la independència és la resposta.