Les ficcions constitucionals

Durant la campanya del referèndum sobre la reforma de la Constitució italiana s’ha citat repetidament el document de maig del 2013 en què el grup d’anàlisi de la banca J.P. Morgan identificava com a principal problema dels països del sud d’Europa “les constitucions nascudes de l’antifeixisme”, que “tutelen massa els drets dels treballadors”. Fa dotze anys, Luciano Canfora va exposar, en un dels capítols de La democracia. Historia de una ideología (Crítica), el procés de gestació d’aquestes constitucions, i va subratllar-ne un aspecte. Els qui van protagonitzar aquell procés constituent tenien molt clar que la història no podia començar amb un “com dèiem ahir”, com si l’experiència del feixisme fos un “parèntesi” que es podia passar per alt. El feixisme no havia estat un parèntesi, i la derrota militar de l’Eix tampoc no significava la desaparició de les forces que empenyien potencialment cap a unes respostes als problemes polítics que el podien fer ressorgir. El comunisme i l’experiència soviètica continuaven ben vius i impedien donar l’esquena a la realitat del conflicte entre classes socials. En aquest context, es van redactar uns documents constitucionals que Piero Calamandrei, un dels artífexs de la Constitució italiana de 1948, va descriure com a textos “polèmics”, que posaven en discussió l’ordre social existent i tenien un caràcter programàtic, particularment en relació al nou contingut dels drets de la ciutadania.

La Constitució italiana va anar més lluny que la francesa o l’alemanya en aquesta direcció, i a l’article 3 va arribar a fixar com un deure de la República l’eliminació dels obstacles econòmics i socials que, limitant la llibertat i la igualtat, podien impedir el ple desenvolupament dels ciutadans. Com recordava el mateix Canfora, quan es va celebrar el trentè aniversari de la Constitució del 48, Lelio Basso va caracteritzar aquest article, que convertia la lluita contra les desigualtats en l’essència de la democràcia, com l’article fonamental del document. I probablement tenia raó, pel que tenia de segell legitimador del consens constitucional del nou règim, tot i que aleshores la història de la República Italiana ja havia posat de manifest les limitacions en la traducció efectiva d’aquesta norma i els límits d’un sistema polític controlat des de l’exterior.

Canfora, que remarcava la influència de la Constitució soviètica del 1936 en la Constitució antifeixista italiana, no citava les curioses reflexions que Raymond Aron va fer a Démocratie et totalitarisme (1965) sobre la primera d’aquestes constitucions. Segons Aron, la Constitució de 1936 proclamava una fe en uns principis, els democràtics, que no aplicava, però seria un error pensar que les fic­cions constitucionals no tenen significat i són simples trampes per a estúpids, perquè sempre hi ha l’oportunitat que els règims evolucionin en el sentit de les proclames. Segurament els analistes de J.P. Morgan no volien caure en aquest error i per això van prescriure l’oblit de les lliçons de la història i la conversió de les constitucions antifeixistes en un llarg parèntesi.