Quaranta anys donant lliçons

Tants anys donant lliçons destaroten. Tanta supèrbia acumulada entela la vista i fa perdre l'equilibri. Tanta autoritat assimilada eleva i mareja. Per això El País és un dels únics diaris del món que es permet el mateix dia que publica un article discrepant amb la seva línia atacar-lo en l'editorial. Sense guardar un dia de respecte degut o de distància prudent. Ahir el cresol i guia de la cavalleria progressista espanyola va donar una darrera lliçó d'arrogància desbocada. Va publicar un article dels dirigents de Junts pel Sí responent la carta de Felipe González. I va advertir en l'editorial que ho feia a contracor perquè “ni respecta l'opinió de l'altre quan es refereix a l'article com un libel incendiari (el nostre diari no publica en cap cas libels), ni la seva argumentació –que reproduïm literalment– resisteix la més lleugera anàlisi raonada o una crítica literària per benèvola que sigui”. Com parlen d'estil els qui són capaços d'escriure “el mutuo respeto a los pronunciamentos ajenos”, “políticos de recia estirpe” o “jefe del gobierno constitucional de la Generalitat”? Quina crítica literària benèvola aguanta aquesta prosa afectada carregada de defectes? En el fons, aEl País li ha dolgut publicar una opinió que no comparteix. Des de la més profunda intransigència, haver de fer-ho li ha remogut els budells. Tot el fel acumulat. I encara deuen esperar les gràcies per rebaixar-se a contestar-la. Libels? El País en publica un cada dia: l'editorial, sense anar més lluny.