En un país de juristes

El dia d’ahir va transcórrer al Parlament amb grans astú­cies, gesticulacions i desqualificacions creuades. A la presidenta Forcadell se li va escapar la sessió de les mans. Una de les raons és que les majories a la Cambra són imprescindibles per aprovar lleis sempre que es respectin les regles de joc del mateix Parlament. I els partits de l’oposició es van lamentar que els drets dels diputats de tres formacions polítiques fossin vulnerats en un Parlament que és de tots.

Al marge de si les lleis sobre el referèndum o sobre la transitorietat jurídica i fundacional de la república s’acaben aprovant, modificant sobre la marxa l’ordre del dia i evitant el debat que es requereix per a lleis d’aquesta envergadura, el que es va observar va ser una falta de respecte al dret.

Feia la sensació que estàvem en conflicte amb una potència europea i que era Churchill qui parlava de “la victòria, la victòria tant sí com no, la victòria malgrat tots els terrors; la victòria, per molt llarg i dur que sigui el camí, perquè sense victòria no hi ha supervivència”. O sobreviure políticament i passar a la història com a herois o perdre’s en l’oblit de la nit dels temps. O ara o mai.

El problema és que els únics discursos eren els laments de gairebé tota l’oposició que demanava que s’apliquessin els reglaments de la llei parlamentària catalana. En aquest litigi que no accepta concessions hi haurà més perdedors que guanyadors. És més, no crec que ningú guanyi.

Malgrat la importància de les lleis que entren via exprés, no hi havia un discurs. Sí, el discurs de la pressa, el de l’astúcia, el d’agafar l’ Estat desprevingut, presentar-se com a víctimes i pensar que la Cambra és dels que estan en el poder quan, en realitat, és sempre neutra i mal·leable a les majories que entrin i surtin. El Parlament és de tots els ciutadans que voten.

La presidenta Forcadell va conti­nuar endavant malgrat que l’informe del secretari general del Parlament, Xa­vier Muro, i el lletrat major, Antoni Bayona, advertissin ahir mateix a la Mesa de la possible comissió d’un delicte si s’aprovaven les lleis del referèndum i de transitorietat. No s’ha esperat tampoc l’opinió del Consell de Garanties Estatutàries.

El pitjor que ens podria passar és menysprear el dret com a garantia d’equitat i respecte als punts de vista dels adversaris. La tradició jurídica ha estat un dels trets de la vida civil, econòmica i política de Catalunya al llarg dels segles. Ahir, en un tres i no res, els que tenen la majoria al Parlament se’n van oblidar.

Rajoy va demanar al TC que declarés nuls els acords del Parlament i que es busquessin responsables penals. Pot ser que ja sigui tard. Però la lentitud de l’ Estat no equival a la seva ­quietud. Sobretot quan hi ha en joc la secessió unilateral d’una part del seu ­territori. S’ha obert la confrontació. Malament per a tothom.