Al calaix de l’oblit

Després d’un ple maratonià, i l’endemà de la jornada en què s’havia aprovat la llei del referèndum, avui fa un any –de fet, ja la matinada del 8 de setembre–, el Parlament aprovava segurament la norma legal més transcendent que ha aprovat mai, la llei 20/2017 de transitorietat jurídica i fundacional de la República, el pal de paller de les anomenades lleis de desconnexió. Una norma que, si bé va passar més desapercebuda pel guirigall del dia anterior i la convocatòria de l’1-O, era de facto una declaració d’independència en diferit, ja que recollia aspectes com ara la successió d’ordenaments, l’arquitectura institucional o el poder judicial l’endemà de la independència, i pretenia ser el garant –allò de “de la llei a la llei”– que en cap moment de la transició al nou estat hi hagués un buit legal.

Tanmateix, ja el mateix text aprovat preveia que fos guardat en un calaix, en espera que el govern l’activés per desplegar la República després d’un eventual sí en el referèndum. El sí hi va ser, i fins i tot una declaració del Parlament el 27-O, però l’executiu no va arribar a desplegar-lo mai. I la llei, immediatament suspesa i anul·lada definitivament pel TC a principi de novembre, allà es va quedar, al calaix i per estrenar, oblidada en pocs mesos fins al punt que després gairebé ningú l’ha tornada ni a esmentar, tret de, tímidament, la CUP i l’ANC en actes puntuals abans del 21-D.

“La llei de transitorietat és per quan siguem independents; si no, no es pot aplicar”, reflexiona ara un dels seus artífexs, el republicà Jordi Orobitg, que també defensa que fos aprovada abans de l’1-O, i no després, com defensaven altres veus: “era la fórmula més honesta, no podia ser que la gent s’aboqués a un referèndum sense saber què passava l’endemà”, sosté. A més que això creu que afegia un plus de seriositat i fermesa als propòsits. Ni ell ni cap dels altres ponents –Lluís Corominas, també de JxSí, i els cupaires Benet Salellas i Gabriela Serra– és avui diputat, amb l’afegitó que Corominas seurà a la banqueta dels acusats per desobediència en haver tramitat diverses iniciatives quan era a la mesa (ha declinat fer declaracions per recomanació de la seva defensa), i que Serra –junt amb la llavors diputada Mireia Boya– estan imputats pel simple fet d’haver signat l’entrada a registre del text. “Durant unes setmanes mirava cada dia per la finestra, però no van venir”, rememora Orobitg, a qui de moment sí que s’ha respectat la inviolabilitat parlamentària. El republicà recorda que el text va suposar “molta feina, moltes reunions i molts sacrificis”, però no lamenta especialment que després no tingués més recorregut: “Qualsevol feina que féssim per la llibertat mai és llençar el temps”, remarca. En tot cas, en destaca que va ser fruit d’un “treball reflexiu de persones amb diferents passats sobre com havia d’arrencar la República, sense connotacions ideològiques”, i per això tot just suggereix que el text “es tingui en compte quan es doni la conjuntura”. “El context ara és que tenim una altra realitat”, constata. Per això creu que no se’n pot aprofitar ni tan sols l’apartat que feia referència al procés constituent, perquè el que hi ha dissenyat a la llei “es desenvolupava en el marc d’una república independent, en cap cas d’una administració subordinada”.