Menys creativitat

La Vanguardia en català | 07/10/2014 - 00:00h


Kepa Aulestia


La creativitat cotitza a l'alça en el vessant especulatiu de la política. És habitual demanar als responsables institucionals i a les formacions representatives audàcia, imaginació i voluntat de canvi. Però quan la diatriba diària es veu dominada pel trilerisme d'"a veure com descol·loco a aquest", la demagògia que enclouen tals demandes és corresposta amb ofertes que no passen de ser simples ocurrències. La política convencional es basa en la gestió continguda dels canvis perquè és essencialment conservadora. El seu patrimoni d'idees i propostes és limitat, perquè la política partidista no és especialment productiva i sobreviu provant de no desconcertar els propis. A més, tot canvi en política constitueix una concessió a d'altres -adversaris, grups socials- que, una vegada aplicada, desposseeix el donant d'uns béns -legislatius, pressupostaris- que podrien resultar-li vitals en una ocasió més complicada. Fa uns anys es va fer popular el concepte geometria variable, que, en el fons, defensava la possibilitat d'una Unió que obtingués la màxima eficiència de les seves institucions amb la mínima integració europea. Aquesta mateixa idea -que José María Aznar va agafar al vol per definir la seva inèdita "segona descentralització", cridada a incrementar les competències locals- surt en certa manera en el debat sobre l'encaix de la Generalitat en l'Estat constitucional o la sortida definitiva de Catalunya d'Espanya.

Esclar que el ventall de la variabilitat geomètrica inclou en aquest cas des de la independència fins a la recentralització. La creativitat de la política -que és estèril, per exemple, a l'hora de pensar un servei públic d'ocupació- es torna de sobte fèrtil quan del que es tracta és de reordenar el poder territorial. Es va demostrar en l'agregació de propostes que va donar lloc als primers esborranys de l'Estatut del 2006, s'ha demostrat en les recomanacions i suggeriments jurídics que han conduït a la fabulació que la consulta del 9-N era perfectament constitucional. Va ser creativa la ideació d'un plebiscit amb dues preguntes successives i el suggeriment d'un Estat no dependent fins i tot més difícil d'imaginar que un altre d'independent. La creativitat també és present en la successió d'actes jurídics i institucionals de la Generalitat que caminen pels límits del terra ferm, com si un funambulista s'exhibís acompanyat a tota hora del seu advocat.

La creativitat es torna selectiva. Acaba referint-se únicament a la delimitació de les fronteres competencials i a la recerca de dreceres argumentals que procurin aparences de legalitat. L'important és exercir tots els drets de propietat sobre la casa del pare, per evocar la tradició basca. A ningú no li hauria d'importar ara què se'n farà o què s'hi farà. Els esbossos que circulen sobre l'Estat català independent no anuncien un poder més innovador, participatiu o just. Com tampoc no hi ha una idea desenvolupada sobre aquest altre Estat no independent, sens dubte perquè no és una opció que interessi als promotors de la consulta. La creativitat és fictícia quan es concreta en la doble idea que tot és possible i que els canvis comporten molts més avantatges que sacrificis. El que passa és que es tracta d'una opció imbatible davant la indefinició de la reforma federal de l'Estat per part socialista i davant la impassibilitat legalista d'un Rajoy a qui, en aquest tema, li agrada referir-se al president en tercera persona. Però això no confereix garanties d'èxit a una creativitat que al final es redueix al "volem votar". Una opció creativa deixa de ser-ho quan suscita més incògnites que respostes no ofereix.

Des del moment en què el 9-N es presenta com un acte de voluntat, com un compromís inalterable quan tot apunta a la seva impossibilitat material, la recerca de fórmules que permetin salvar els obstacles judicials condueix a la frustració. Aquests obstacles poden generar indignació i fins i tot ràbia quan es tornen més inamovibles que la data fixada per a la consulta. Però ni totes les beatífiques consideracions que puguin esperar-se del Tribunal Constitucional entorn del dret a decidir podran defugir l'anul·lació o la suspensió del 9-N. El desenvolupament del conclave que divendres passat van celebrar les formacions compromeses amb la seva convocatòria va ser molt eloqüent respecte als límits d'una creativitat formal, quan l'únic consens està condemnat a materialitzar-se a manera de denúncia institucional de la suspensió o de l'anul·lació. La creativitat no exigeix una infinitat d'iniciatives noticiables, sobretot si els seus fruits anuncien una collita dilatada i incerta. La creativitat ha d'oferir alguna sortida real, encara que sigui poc innovadora.