Parlem entre nosaltres

La Vanguardia en català | 07/10/2015 - 00:00h


Antón Costas

Catedrático de Economía de la Universitat de Barcelona


Anem de dret a una perillosa fractura social a Catalunya o, al contrari, encara som a temps d'evitar-la? Encara és possible mantenir una conversa com­patible amb les diferents preferències ideològiques i opcions polítiques que tinguem cadascun de nosaltres? Si és possible, quins són els espais on s'hauria de dur a terme i quins haurien de ser els continguts?

Abans de donar una resposta a aquestes qüestions, cal que ens posem d'acord sobre què entenem per fractura social. En el meu cas, diferencio aquest terme del de divisió de preferències so­cials i del de polarització política. De fet, ens podem imaginar una societat amb una forta polarització política en la distribució del vot i amb unes preferències socials molt diferenciades respecte a qüestions com religió, divorci, avortament, educació o llengua on, tot i això, no hi hagi fractura.

Però aquest tipus de societats pluralistes són com el trencadís de Gaudí, necessiten una pega que mantingui unides les diferents parts. Si aquesta pega s'asseca, el trencadís de la societat plural es fractura i es trenca.

Quina és la pega que evita la fractura? A parer meu, la capacitat d'una societat per mantenir una conversa comuna sobre els fonaments bàsics de l'ordre social i les regles de la con­vivència cívica. En la meva anàlisi, la idea de fractura està més relacionada amb els continguts d'aquesta conversa que amb el vot electoral.

Conversar no és només parlar o debatre. Conversar significa escoltar l'altre no per rebatre'l, sinó amb l'ànim de comprendre les seves preferències i arguments. Conversar suposa complicitat i pre­disposició a arribar a acords de convi­vència.

Tornem ara a la pregunta inicial. Per què ens preguntem si hi ha fractura so­cial a Catalunya? Perquè tenim por que aquesta conversa comuna estigui desapareixent. Sabem que seria devastador per a la convivència i el progrés econòmic. Però la solució no és convertir aquesta idea en un tabú. Al contrari, hem de mantenir aquesta qüestió dins de la conversa cívica.

Els resultats de les eleccions autònomes del 27 de setembre parlen d'una gran pluralitat política. No hi ha polarització, al marge que es vulguin llegir els resultats en termes plebiscitaris. Fins i tot m'atreveixo a dir que hi ha pluralitat en els dos pols, cosa que queda reflectida en la dificultat que hi ha ara per formar govern.

Però aquestes eleccions no ens diuen què està passant amb la conversa civil. No hi ha estadístiques sobre aquesta qüestió. Una manera d'aproximar-nos-hi és preguntant-nos què passa en la conversa que mantenim en els entorns familiars, d'amistat, laborals o associatius en què ens movem. Com més temes estiguem excloent, més línies de fractura ­social tindrem.

A parer meu, avui Catalunya és una societat tensa i expectant, però no està fracturada de manera irreversible. Som a temps d'evitar-ho. Hi ha marge. Encara que es parli de dos blocs -el del sí i el del no- es reconeix que hi ha una gran pluralitat dins de cadascun d'ells. Com va passar amb el catalanisme polític, el procés català té prou graus d'ambigüitat per permetre acords de convivència que evitin la fractura.

Quins haurien de ser els continguts d'aquesta conversa comuna? A paper meu, no tant les polítiques, que és l'àmbit propi dels partits i les eleccions, com el debat racional sobre les regles de la convivència cívica. Com més diferents són les nostres preferències, més esforç hem de fer per posar-nos d'acord en les regles que utilitzem per prendre decisions socials. Aquest debat racional requereix coratge cívic per no deixar-se­ ­vèncer per l'acusació del discurs de la por.

I quins són els àmbits en què hauríem de desenvolupar aquesta conversa? En principi en tots, inclòs el familiar i el dels amics. Però especialment en els ­àmbits associatius i en els mitjans de comunicació. És important mantenir asso­ciacions amb fort grau de transversalitat i lleialtat interna entre els seus membres per ser capaços de conversar sense fractura. I és molt ­important també tenir mitjans de comunicació que sàpiguen conciliar les seves preferències ideològiques amb la pràctica de la conversa plural.

En un temps de preferèn­cies ideològiques molt diferenciades i de polarització política pot semblar ingenu proposar que el camí per ­evitar la fractura sigui que parlem entre nosaltres. Però aquesta conversa és el camí per trobar acords que permetin la convivència durant un temps, en espera que les generacions joves i futures tornin a trobar els seus propis acords.

La convivència civil noés una equació matemàtica que tingui una única solució permanent; és unprocés dinàmic que cal gestionar mit­jançant acords temporals en què laconversa cívica té un paper irreempla­çable.

L'influent economista i politòleg Albert O. Hirschman va publicar fa anysun suggeridor assaig amb el títol de Salida, voz y lealtad , en què defensava les ­virtuts de la veu, de la conversa, per restaurar les línies de fractura de les orga­nit­zacions i dels països. Llegir-lo ésmolt útil avui per analitzar el problema català.