Deu dies després de la votació

La Vanguardia en català | 07/10/2015 - 00:00h


Lluís Foix


Recordo que en una de les passejades pels carrers de Londres amb Augusto Assía, que va ser corresponsal d'aquest diari a Anglaterra, m'aconsellava que no parlés mai de victòries aclaparadores ni de derrotes humi­liants. Ho havia escrit en una crònica d'una elecció parcial en la qual els conservadors havien obtingut un inesperat i rotund resultat sobre els laboristes. La victòria pot ser per un vot o per cinquanta mil. És igual, em deia Augusto Assía, després d'haver dinat al restaurant de l'hotel Savoy de l'Strand, molt a prop del famós Fleet Street, la gran concentració del pe­riodis­me britànic en els temps de la seva grandesa.

Una personalitat identificada amb la candidatura de Junts pel Sí es lamentava inútilment que amb dos escons més tot seria molt més fàcil. Havien transcorregut tres dies des del 27 de setembre i el problema era i és com designar el president de la Generalitat. Amb els 62 escons obtinguts no n'hi ha prou. I si en una segona votació no es convenç dos diputats de la CUP, o d'una altra formació, ens trobarem la primera i molt seriosa dificultat per formar un govern. Penso que Artur Mas podrà ser investit perquè les pressions sobre els ­cupaires seran de molt alt voltatge i perquè entrar en un altre període electoral pels volts del mes de març em sembla que no convé ningú.

Catalunya necessita estabilitat política i atendre els interessos i preocupacions més peremptoris dels ciutadans. Ha arribat l'endemà i les ombres de les incògnites apareixen com aquelles figures que adquireixen formes fantasmals quan es transita de nit per un camí solitari.

Se suposa que la legislatura tindrà una durada de 18 mesos, segons s'establia en el full de ruta últim i també d'acord amb les promeses d'Artur Mas que, des del número quatre de la llista, ens deia que vivíem una situació sense precedents al món i que en un any i mig s'haurien acabats les gestions per poder efectuar un referèndum definitiu sobre la independència.

La realitat és que som enmig d'una apagada informativa transitòria de la CUP, que s'ha imposat un termini de reflexió fins dijous vinent. Suposo que el diputat electe, Antonio Baños, o qualsevol dels seus nou col·legues presentaran les condicions per donar suport a la candidatura de Junts pel Sí. Han dit que no donaran el seu vot a Artur Mas. Però en política tot és canviant i possible. El fet és que deu dies després del 27-S vivim un procés d'inte­rinitat que depèn de deu diputats que no saben què pintem a Europa, que creuen que cal donar unes quantes garrotades als bancs i que el sistema capitalista és maleït i perjudicial per a tothom. Una barreja difícil.

Amb dos diputats més no s'hauria de passar per aquests tràngols. Però els escons es fabriquen amb vots i no amb declaracions i menys encara amb intervencions de tertulians que arreglem el món sense saber exactament com ni amb quins arguments. La democràcia opinativa, tertuliana i fràgil.

Aquests dies ja no es parla de desconnexió com aquell que apaga la llum de la segona residència. Ni tampoc de terminis i ni tan sols de com es produirà el pas cap a un Estat propi, dut a terme amb un somriure als llavis d'una majoria de catalans. Es parla de formar govern.

Catalunya entra en un període de transaccions transversals amb ella mateixa i, en conseqüència, amb Espanya i amb Europa. La CUP posarà condicions molt estrictes per pactar una presidència de la llista encapçalada per Raül Romeva. Pot ser que una d'elles sigui el nom de la persona que serà president. Però la dificultat no resideix només en els polítics dels dos partits que van confeccionar la llista electoral, Artur Mas i Oriol Junqueras. El problema no és de noms sinó de programes, de continguts i de model de país. És cert que la ­independència és un denominador comú que podria superar tots els esculls. Però la història demostra, i les eleccions ho corroboren cada vegada que s'obren les urnes, que el país és molt plural, divers i ni tan sols en una qüestió tan crucial no existeix una única manera de veure les coses.

Vist amb la perspectiva de deu dies s'adverteix que Artur Mas i els seus col·laboradors més pròxims, van construir una candidatura que només preveia la independència, sense concrecions sobre aspectes fonamentals per a la governabilitat del país. I es va fer de males maneres amb Espanya sense comptar amb Europa. El problema no és la independència sinó si una majoria de catalans estan en condicions de suportar els costos i les càrregues del període de transició que no sabem si seria cosa de dos anys o més. El fet és, però, que les coses no poden seguir igual.

Alex Salmond va dimitir després de perdre el referèndum d'Escòcia. Ara forma part de la majoria d'independentistes es­cocesos, 56 de 59, al Parlament de Westminster. Diumenge va insistir que es pot fer un referèndum a Catalunya sempre que ­estigui pactat i sigui legal. No és el que s'ha fet aquí.