Mas, sol

El president Mas confessa als seus íntims que se sent sol. També ho deu dir als no tan íntims perquè en cas contrari no m'hauria arribat la confidència. Els del seu govern que tenen la missió de parlar no diuen les coses com ell voldria: la vicepresidenta, Joana Ortega, que és d'UDC, sovint les diu al revés i els “i jo què sé, escolti” del portaveu Francesc Homs no ajuden. Els consellers que podrien parlar entenimentadament o callen o fan poques manifestacions. Entre els altres n'hi ha que és millor que es mantinguin en silenci. Tot això enmig de la consulta que s'ha de celebrar diumenge, els recursos del govern central en contra i les incògnites que ofereixen les previsibles eleccions anticipades. Un canvi de govern no és aconsellable. Tu canvies el govern per enfortir-lo i tothom hi veu un signe de debilitat. En tiempo de tribulación no hacer mudanza, deia Ignasi de Loiola, que va veure la llum a Manresa, cor de Catalunya.

Els partits favorables a la consulta desconfien de Mas. La CUP potser no tant, però ICV ho fa d'ofici i ERC cada cop de manera més ostentosa. ERC vol i dol. Tarradellas, en una de les seves frases cèlebres va dir: “A Catalunya hi ha dues persones que no poden ara mateix dormir: Joan Reventós per por de ser president de la Generalitat i Jordi Pujol per por de no ser-ho.” Ens remuntem a les primeres eleccions “autonòmiques”. Tarradellas observava en Reventós un pusil·lànime i en Pujol un ambiciós. El líder d'ERC, Oriol Junqueras, en aquests altres moments fundacionals és Reventós i Mas, Pujol. Amb tots els matisos que es vulguin, perquè Mas no aparenta tanta ambició, almenys personal. No sé si la comparació és políticament adequada ara que Mas i CDC s'han volgut desempallegar de l'expresident fundador. El cas Pujol contribueix a la solitud.

Queda la gent. Com més va i més el president lidera tot l'embolic i més rep de la “societat civil” organitzada consignes de “no arrugar-se” i de “no fer ni un pas enrere”, més les enquestes de previsió de vot li són desfavorables, en benefici d'ERC. I això que ni s'arruga ni fa passos enrere i dóna la cara i és receptor de totes les bastonades, amenaces judicials incloses.

Moisès tampoc va liderar l'entrada a la Terra Promesa, responsabilitat que va quedar delegada en el seu segon. El que passa... El que passa és que Pujol –tornem-hi– ja s'havia atorgat el paper de Moisès i havia confiat a Mas, “el fill estimat amb qui m'he complagut”, l'arribada a la terra de la llet i de la mel. No ho sé. Potser es quedarà també a la porta. Som més complicats que la Bíblia.