Visió de Catalunya

És comprensible que sorgís espontàniament la posició originada pel bon sentit, o sigui ni carlisme ni cantonalisme, ni guerra civil ni desfibril·lació general. Aquesta fou l’aspiració de la immensa majoria del país, de totes les classes i de tots els estaments... Del seu esperit nasqué tota la política que es féu després, que emplena la vida del senyor Prat de la Riba”. Aquesta és la visió de Josep Pla sobre el sorgiment del catalanisme, explicada en el seu homenot sobre qui fou president de la Mancomunitat.

És evident que hi ha altres relats sobre aquell origen. Per exemple, presentant-lo com el fruit de dos grans moviments culturals, successius, i en bona mesura antitètics, el modernisme, que es desenvolupa entre el 1892 i el 1911, i el noucentisme entre el 1906 i el 1925. El primer ens donà figures com Joan Maragall, Verdaguer, i Santiago Rusiñol, i institucions com els Jocs Florals. El segon, homenots com ­Carner, Eugeni d’Ors i Pompeu Fabra, aquest a cavall de les dues èpoques, i la pròpia Mancomunitat.

El text de Pla és útil perquè carac­teritza la naturalesa originària del cata­lanisme: construcció d’un espai polític central, que doni respostes pràctiques a les necessitats de la gent, sense acudir a solucions ­taumatúrgiques basades en la polarització i l’enfrontament, amb la voluntat de millorar el país partint de la seva realitat.

(Jordi Barba)

Aquesta pràctica fou possible i s’ha estès al llarg de 150 anys perquè hem dis­posat d’un gruix d’homes que tenien una visió de Catalunya, una concepció asso­lible a llarg termini, que s’iniciava amb ­realitzacions concretes, que motivaven i mo­vien a molta gent.

Dos noms i dues realitzacions ho exemplifiquen. Un és en Prat de la Riba (1870-1917), la gran figura política dotada d’una visió integral de Catalunya. La seva realització fou la Mancomunitat, que “es degué a la tenacitat dels homes de la Lliga que des del 1904 intuïren en la mancomunació voluntària de les províncies catalanes el camí per anar suaument i sense sotraguejades a l’autonomia de Catalunya”. ­Així ho descriu la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. L’altre, és un exemple des d’una perspectiva específica. Es tracta de Victoriano Muñoz Oms (1900-2000) (i també de l’injustament oblidat Josep Maria Vallès, el conseller de Política Territorial que ho féu possible) i és el Pla General d’Obres Públiques de 1935, hereu superlatiu del Pla d’Infraestructures de la Mancomunitat de l’any 1922.

Res millor per capir la visió de Prat que llegir l’enlluernadora inter­venció de Bofill i Matas (Guerau de Liost) sobre el seu pensament i pràctica, feta el 23 de desembre de 1910 (edició de 1979 a cura de Jordi Casassas, Edicions 62) amb motiu de la presen­tació de la segona edició del llibre La nacionalitat catalana. Faltaven quatre anys perquè la Mancomunitat existís, però ja s’hi especificava tot un programa de gran abast, una visió de futur, que es començà a fer efectiva amb eficiència i gran qualitat, fins que els ­terrabastalls de la història ho impediren. Concepció política, ensenyament i ­educació, cultura, ciència, territori, obres públiques i comunicacions, cohesió ­social, ordre públic, defensa. La futura Mancomunitat –i menys la Diputació de Barcelona que presidia– no tenia tantes competències, però ell tenia una visió d’Estat per impulsar-ho aquí i a Espanya.

Per la seva banda, el Pla General d’Obres Públiques de 1935 de Muñoz Oms era molt ambiciós. En aquest pla, i per primera ­vegada, s’integraven els diferents plans d’infraestructures: carreteres, ferrocarril, ports, aeroports, telèfons, conques hidràuliques i sanejament. Alhora s’anti­cipava a les aplicacions tècniques del seu temps, de manera que quan l’aviació tot just aixecava el vol, ja preveia set corredors aeris, els enllaços amb Europa, i l’abalisament de territori. Seria com si ara haguéssim pla­nificat la vialitat per a busos conduïts per sensors, la generalització del cotxe elèctric, o trens lleugers impulsats per levitació mag­nètica. Era l’esforç de les polítiques pú­bliques per tenir visió de futur i preveure’l a partir d’un bon coneixement de la realitat. Tenien ben clar, i això és decisiu per evitar castells en l’aire, la identificació de les obres espe­cífiques que calia per avançar vers l’escenari desitjat. Les possibles, amb els recursos i capacitats que disposaven, i les que s’havien de bastir progres­sivament mercè a noves com­petències i estratègies polítiques. Progressar sense pausa, encara que fos lentament, però evitant tot retrocés, ­guiats sempre per l’excel·lència. Sense demiürgs, que pres­cindint de les evidències i de la relació de forces, ens duen a estavellar-nos. En ocasions, heroicament, d’altres fent el ridícul, però sempre estavellats.

Ai las, com hem retrocedit! Necessitem recuperar la visió de Prat de la Riba, l’excel·lència institucional de la Mancomunitat i dels seus homes. Ens és urgent i necessari per construir una Catalunya forta socialment i econòmica.