Una contracultura

Raimon diu adéu als escenaris i, més enllà i més ençà de l’enorme categoria artística d’aquesta figura central de la cançó, reviscola el debat sobre els problemes estructurals d’una cultura com la catalana, que arriba al terreny de joc global després d’una llarguíssima etapa marcada per la resistència i el resistencialisme. Quan escoltem Raimon, gaudim d’un creador i d’un intèrpret que –com propugnava Joan Miró– és profundament universal justament perquè és local, però no tenim present que també som davant d’un exponent de primer ordre d’una contra­cultura. La contracultura
que és el catalanisme, entès com a moviment cultural, d’abast cívic i transversal, que es va adaptant a èpoques ben diferents.

És fàcil identificar el Raimon dels primers temps amb el concepte de contracultura, però costa més fer-ho amb l’artista veterà i refinat que omple el Palau i que és aplaudit per una part de l’oficialitat política. Però Raimon és avui tan contracultura com ahir, no pas perquè ell hagi triat ser-ho, sinó perquè són les circumstàncies –les condicions objectives, que dirien els marxistes d’antany– les que el col·loquen en aquest prestatge. Ell no està còmode en el paper d’heroi/patum. És comprensible. El creador vol ser valorat per la seva obra, no pas per altres factors. Tanmateix, ni ell ni ningú pot escapar de la història ni –atenció– de les anomalies del present.

(César Rangel)

Tota la cultura expressada en català (al Principat, València, Balears o la Franja) és inevitablement una contracultura, fins i tot la que menys ho sembla. Fins i tot la que es desenvolupa al marge de les referències i coordenades catalanistes. És, per ser exactes, una cultura que ha de desplegar-se a la contra per poder ser. Aquesta característica es viu amb intensitats diferents segons el lloc; només cal que parleu amb persones –per exemple– d’Alacant, d’Eivissa o de Calaceit. O d’algunes poblacions de la costa tarragonina. Hi ha unes inèrcies, fortament arrelades, que provenen d’una realitat històrica i d’unes relacions de poder i de domini:
la cultura en català ha perdurat malgrat tenir un Estat en contra, un Estat espanyol que ha fet tot el possible per perseguir-la, prohibir-la, reduir-la, desfigurar-la i arrossegar-la cap el terreny de la fossilització, la folklorització i el patois.

Després de la mort de Franco, l’Estat va començar a actuar d’una altra manera. El marc democràtic no permet –en teoria– les arbitrarietats d’una dictadura. Amb tot, paga la pena recordar tres casos que ens ubiquen en la veritable dimensió del problema. Primer: TV3 va néixer d’un acte de força administratiu per part de la Generalitat, que fins el darrer moment va trobar obstacles molt forts per crear un canal públic. Segon: l’anomenada llei Wert va fer explícita la voluntat “d’espanyolitzar” (el terme és del ministre que va impulsar-la) l’alumnat de Catalunya. Tercer: la llengua catalana no sembla ser un patrimoni de l’Estat com ho és el castellà, l’Administració central el contempla com un detall “autonòmic” i això provoca vulneració de drets i episodis de discriminació inacceptables. Per reblar el clau, només cal pensar en les batalles jurídiques i polítiques que es fan per poder mantenir la immersió lingüística.

El catalanisme és una contracultura atrapada en una paradoxa insalvable: té una pota en la protesta defensiva i té una pota en la voluntat d’institucionalització i la normalització. Encara avui. El projecte noucentista va aconseguir –fa cent anys– que el catalanisme assagés la seva primera experiència de govern. Prat de la Riba –que va generar complicitats en intel·lectuals d’ideologia molt diversa– va utilitzar la Mancomunitat per dotar la cultura catalana d’unes institucions que imitaven –a petita escala– els organismes de les cultures estatals. El programa modernitzador del catalanisme polític intueix que la nació cultural no perviurà sense estratègia, planificació i pressupostos públics que facin costat als artistes, als científics, als tècnics, als mestres. Instrucció i cultura. Els noucentistes van entendre que Barcelona era el gran aparador que evitaria que Catalunya patís la trista sort d’Occitània i altres nacions esborrades. No partien del no-res. Dècades abans, el jove i contracultural Pitarra va aconseguir fabricar un públic de masses disposat a veure espectacles en català, mentre el Pitarra madur va convertir-se en empresari i va institucionalitzar el que havia sorgit de l’underground.

Tornem a Raimon: la seva aparició a primers dels seixanta –com la de tots els membres de la nova cançó– va representar una reacció contra el premeditat intent oficial de destruir una llengua, una identitat i una memòria col·lectiva. El drama és que, molts anys més tard, el cantautor de Xàtiva no ho ha tingut gens fàcil per actuar amb regularitat a la seva terra, i no ha pogut –diguem-ne– fer una carrera normal com la dels seus homòlegs en castellà, francès o italià. Tot això s’ha de dir i repetir, altrament podria semblar que som còmplices de certs silencis i d’algunes lloances enverinades.