Debilitats La Vanguardia en català | 08/09/2015 - 00:00h  Kepa Aulestia Les declaracions del president Mas anunciant que si els escons del sí no arriben a la majoria absoluta parlamentària el procés haurà acabat són el reflex que la situació es torna insostenible també per a l'independentisme. En vigílies de la campanya pròpiament dita, el líder de Convergència envia un doble missatge. Esmentant la catàstrofe electoral i mostrant-se conseqüent mira de donar carta de naturalesa al criteri que amb la meitat més un dels diputats n'hi hauria prou per avalar la declaració inicial de constitució d'un Estat propi. Amb la qual cosa s'adreça a l'independentisme i l'adverteix de l'irremissible fracàs que suposaria per a les seves expectatives aconseguir menys de 68 escons. La confessió denota debilitats. Ve a confirmar que el moment del sí ja ha arribat per als seus promotors abans del 27-S. La seva pretesa fortalesa -l'envit que fa l'independentisme a les seves bases- denota les flaqueses d'un moviment que no té alternativa a la independència. Perquè l'independentisme sembla que doni per descomptat que la majoria absoluta del Parlament no només serà suficient per impulsar el seu full de ruta, sinó que aquesta suficiència l'acabarà assumint la resta de la societat catalana com un factum incontrovertible. És cert que la contestació a aquest criteri no ocupa el centre de la diatriba pública, que es limita a la discussió d'independència sí o no. Instintivament els discrepants amb la gestació d'un Estat propi eludeixen la qüestió perquè embolicar-s'hi seria tant com concedir un avantatge de sortida a Junts pel Sí. És també el que porta aquesta coalició electoral a pensar que, en últim extrem, a més de comptar amb la CUP portaran un per un els electes d'Unió i de Catalunya Sí que es Pot a pronunciar-se sobre el full de ruta. La fortalesa es torna debilitat. L'independentisme necessita jugar-se el 27-S al tot o res si vol activar els seus. Però corre el risc de creure's literalment la versió més truculenta que ell mateix ofereix sobre l'actual estat de coses, patrocinant la idea que "és gairebé impossible ser català a l'Estat espanyol". Aquesta devaluació de l'autogovern atempta contra el sentit de la realitat que la política democràtica ha de conrear en qualsevol circumstància. I no només resulta contradictòria amb el fet que el procés descansa sobre el poder autonòmic i és pilotat amb camisa i corbata des de Palau. És, a més, tan xocant que els responsables institucionals de la Generalitat neguin valor al que Catalunya té o al que podria obtenir sense aferrar-se a l'objectiu independentista que, en cas de fracassar, el nacionalisme governant es veuria poc menys que obligat a renunciar a la gestió del que quedi: l'autonomia en mans de la Generalitat. L'independentisme necessita presentar el 27-S com l'última oportunitat que es dóna a les generacions actuals per redreçar el curs de la història de Catalunya, i així commoure les seves bases. Però això podria segregar més angoixa que entusiasme. No només fomenta un estat d'opinió maniqueu; indueix una vivència dramàtica del moment entre els més incondicionals. És més que dubtós que els integrants de Junts pel Sí que siguin capaços d'interpretar l'escrutini del 27-S de manera unívoca, especialment si s'allunya dels seus respectius desitjos. El supòsit d'Artur Mas que el procés es podria acabar abans de començar podria portar a alguna mena d'autodissolució alhora de CDC, ERC, ANC, Òmnium, etcètera si no arriben a la majoria absoluta del Parlament català. I obliga cada manifestant de la Diada a pensar en el 28 de setembre de tal manera que la mobilització del dia 11 podria convertir-se en la desmobilització del 27. Si l'independentisme obté aquesta majoria absoluta s'enfrontarà a dificultats sense fi no compte. Per començar perquè la seva suficiència serà discutida fins i tot pels que l'hagin propiciada. Però si no l'obté, el biaix plebiscitari de la convocatòria es girarà contra les institucions de la Generalitat i la seva estabilitat, fins al punt que podria portar en un breu termini a tornar a fer eleccions. Junts pel Sí té assegurat el primer lloc, però això no significarà res sense majoria absoluta per la independència. Les discussions sobre si en cas d'aconseguir aquest objectiu el número quatre de la candidatura per Barcelona hauria de ser necessàriament designat president tornaran per poc que el recompte desperti altres il·lusions i els seus corresponents desacords. Què es podrà dir si tot queda en no res? Les tensions per a la recomposició del mapa partidari serien tan grans que ni tan sols s'ha de descartar un Mario Monti presidint un govern transitori que torni Catalunya de la independència a l'autonomia. |
|
|