Esperant Rajoy

La Vanguardia en català | 08/10/2014 - 00:00h


Antón Costas
Catedrático de Economía de la Universitat de Barcelona


A mesura que passen els dies se'm fa més intensa la idea que la política catalana està moguda per una variant de la llei física dels gasos de Gay-Lussac. Com saben, aquesta llei diu que els gasos tendeixen a expandir-se fins que troben unes parets que els contenen i que la seva pressió és proporcional a la seva temperatura.

El sentiment independentista sembla comportar-se d'acord amb aquesta llei. D'una banda, com que fins ara no hi ha hagut cap altra proposta política que el contingui, tendeix a ocupar tots els espais de la vida política catalana. De l'altra, la seva pressió política augmenta a mesura que creix la temperatura de les mobilitzacions del carrer.

Caldrà esperar que les successives eleccions que vindran en els propers mesos permetin conèixer la seva veritable magnitud.

Mentrestant, té interès plantejar-se quins factors estan al darrere d'aquesta expansió i què pot modular el seu creixement en el futur. Hi ha, almenys, tres factors.

Primer, la formació fa dos anys, el març del 2012, de l'Assemblea Nacional Catalana. Ha estat un dels esdeveniments més notables i reeixits de la vida política des de la transició. Constitueix un cas digne d'estudi a les escoles de negocis. El seu èxit és tant haver mogut el vell sentiment nacionalista cap al sobiranisme com haver sumat nous independentistes d'última hora irritats amb el deteriorament de les seves condicions de vida i la falta d'expectatives de millora. Amb un peu en la societat civil i un altre en la política, el seu activisme polític està permetent elevar la temperatura política i l'expansió de l'independentisme.

Segon, la lluita pel poder polític. D'una banda, la vella elit de CDC i el sector nacionalista del PSC. De l'altra, la nova d'ERC. L'èxit de la manifestació de l'11-S del 2012 va canviar les regles de joc de la política. Va portar el president Artur Mas a abandonar l'estratègia tradicional del peix al cove de CiU i a avançar les eleccions. La decisió de mantenir el poder malgrat la clatellada electoral va portar al pacte amb Esquerra. Però a sota d'aquest pacte hi ha una lluita entre totes dues formacions per l'hegemonia política. Una lluita que alimenta l'expansió de l'independentisme.

Tercer, la desaparició del Govern d'Espanya del debat polític a Catalunya. El que sorprèn no és la seva falta de resposta al repte independentista, sinó la falta de resposta a les demandes de canvi de la majoria de la població. Probablement aquesta inhibició ha estat el factor que més ha influït en l'expansió del sentiment independentista.

Imagino que molts ciutadans que en les enquestes d'opinió es declaren independentistes d'última hora estan moguts per aquesta falta de resposta. I moltes persones, probablement una majoria de la població, que no desitgen la independència però sí que són favorables a una consulta legal, s'han sentit també òrfenes de propostes per part del Govern central. Per a molts catalans, ha actuat com si Catalunya no fos una part d'Espanya i no tingués responsabilitat en la seva vida política.

Com es pot explicar aquesta inhibició? Imagino que hi han pres part diversos motius. En primer lloc hi ha el menyspreu polític que ha significat que el Govern d'Artur Mas hagi fixat unilateralment una pregunta i una data per a un referèndum i després convidés el Govern de Mariano Rajoy a negociar-la. Aquesta caixa o faixa és difícil d'acceptar per a qualsevol govern. En segon lloc, la visió del sobiranisme com un suflé que cal deixar refredar. En tot cas, l'ANC ha demostrat que és capaç de mantenir la temperatura perquè no es desinfli. En tercer lloc, la temptació de deixar a la UE la feina bruta d'assenyalar les conseqüències que tindria per a l'economia i el benestar dels catalans la independència. Unes conseqüències que, per cert, no serien només per a Catalunya sinó també per a la resta d'Espanya. En qualsevol cas, cal reconèixer-li al president Rajoy no haver excitat els ànims, com fàcilment podria haver succeït en un altre cas.

Però les coses semblen estar canviant. El president Rajoy sembla decidit a moure fitxa. Primer va ser el reconeixement que hi ha un problema català. Ara és l'oferta de "llei i diàleg". És molt probable, i en qualsevol cas desitjable, que una vegada es tregui la peça del 9-N que ha enrocat els escacs polítics durant aquests dos últims anys, apareguin noves opcions polítiques.

Els catalans ja saben el que li ofereixen els partidaris de la independència. Ara estan esperant Mariano Rajoy.