Hem entrat en la fase pantanosa del procés, la de l'aprenentatge de la decepció

La Vanguardia en català | 08/10/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd


Hem entrat en una fase pantanosa del procés. Oficialment, se'ns diu que el Govern i el bloc polític de la consulta caminen decidits cap al 9-N. Però tothom veu que s'està espatllant. La foto unitària de divendres, reforçada per aquella estranya roda de premsa gairebé muda, estrictament retòrica, volia apuntalar la confiança. Volien fer veure que saben on van, però tothom va entendre que no saben on són, que el rumb perilla i la unitat s'aguanta amb pinces. Homs ha posat data encoberta al final: 15 dies. Podem imaginar com serà aquest temps: declaracions contradictòries dels uns i dels altres; picabaralles consegüents. Si després del cas Pujol, la il·lusió del procés es va empeltar d'inquietud, ara evoluciona cap a la pèrdua de la innocència. Són dies d'aprenentatge de la decepció.

L'aire que es respira comença a recordar el clima de gran divisió en la fase final de l'Estatut del 2006. Aleshores, ERC, que havia estat expulsada per Maragall del primer tripartit, va trencar el consens i va estripar la baralla. Un vel molt intencionat ha cobert d'oblit aquell capítol desolador. Recordem-lo. PSC, CiU i ICV van demanar el sí al referèndum, mentre que ERC va apostar pel no (com el PP). Aquell final grotesc de l'aventura de l'Estatut del 2006 va determinar moltes coses. D'entrada, la baixa participació (48%) al referèndum i la baixíssima xifra de suports que el nou text legal va obtenir (només un 36% de catalans van votar que sí). Naturalment, aquestes xifres esquifides van donar motiu als crítics madrilenys de l'Estatut, entre els quals, els magistrats del Constitucional: van pensar que no calia tenir gaires miraments amb un Estatut de suport tan minso. Pujol (que, amb diners a Andorra o no, sempre ha tingut bona capacitat metafòrica) va dir d'aquell final: "Els catalans ens hem mirat al mirall i no ens hem agradat".

Si ara, salvant les distàncies, es reprodueix una divisió semblant, la decepció del catalanisme popular serà inefable. Per una raó òbvia: la gent s'ha sentit protagonista del procés i es constataria altra vegada que la divisió partidista torna a fer naufragar els esforços del catalanisme popular. Un altre fracàs col·lectiu tornaria el catalanisme al punt de partida: a la depressió. D'aquesta arma retòrica es valen Mas, Homs i companyia: pretenen transformar el corrent del 9-N en un llista unitària. Una llista unitària que salvaria CDC de l'accident posttraumàtic (Pujol), sí, però que empresonaria ERC en una gàbia dominada per Mas i infectada, potser, pels casos de corrupció que l'Estat encara pot treure a la llum.

Com n'és, de capritxosa, la història! Sense la gentada que pressiona als carrers, l'independentisme no tindria la visibilitat i la força que té; però sense articulació política unitària tota aquesta energia pot quedar inútilment esbravada. Si això passa, no es podrà dir, només, que el mal ve d'Almansa. Com el 2006, la frustració s'haurà cuinat al cor polític de l'aventura.