La història i els seus moments

La Vanguardia en català | 08/10/2014 - 00:00h


Lluís Foix


La història no acaba mai perquè està sotmesa a revisió i interpretacions constants. Acaben de publicar-se quatre llibres sobre el 6 d'octubre del 1934 que aporten enfocaments i valoracions noves sobre els esdeveniments viscuts a Barcelona ara fa 80anys. Isaiah Berlin citava Aristòtil per trobar una definició antiga de la història. El filòsof grec deia que és un relat del que els éssers humans individuals han fet i han patit. Però la història, en definitiva, és el que escriuen els historiadors de cada moment aportant noves fonts per sustentar enfocaments diferents. La història es refà de generació en generació.

La història no la fa un individu públic en vida sinó que l'hi fan en una espiral que no té final. Una història de referència de la Revolució Francesa és la de Jules Michelet, que ha estat superada pels milers de llibres que s'han escrit sobre el que va ocórrer a França a partir de juliol del 1789 fins a la proclamació de l'imperi napoleònic.

Vivim temps en què la política catalana s'ha revestit d'història en present. Són molts els dies que se'ns han presentat com a històrics. Sembla com si els esdeveniments del procés d'independència siguin d'una transcendència de la qual parlaran amb admiració les generacions futures. Els gestos es revesteixen d'un aire de ruptura històrica i de canvi de rasant que ens portarà a una nova terra que en què brollarà la llet i la mel.

Encara no sabem quin serà l'escenari d'aquí un mes i ja pensem en el recorregut històric dels actes massius i les declaracions solemnes sense donar importància a la història quotidiana, la de tanta gent anònima que fa que siguem una societat civilitzada, tolerant i respectuosa. La ruptura sense trencar la vaixella o els plats de la cuina és impossible. Potser el president Mas vol passar a la història com el polític que protagonitza una secessió voluntariosa amb l'altra part contractant decidida a impedir-ho amb tots els mitjans que té al seu abast. La situació present no es pot comparar amb la partició de Txecoslovàquia del gener del 1993, una escissió que es va realitzar de comú acord i pacíficament. El referèndum d'Escòcia del darrer 18 de setembre es va celebrar també com a conseqüència d'un pacte entre Londres i Edimburg.

Val a dir que la història no es prepara sinó que s'improvisa. És cert que tots els grans esdeveniments que van canviar el rumb de la història van ser improbables abans que es produïssin. Des de la victòria d'Atenes sobre els perses al segle V abans de Crist fins a la caiguda de l'imperi soviètic el 1989, les noves situacions no van ser dibuixades per historiadors sinó que van ocórrer de manera imprevista.

Les històries oficials dels pobles consten d'aquells fets que es volen recordar. Difícilment s'accepten amb entusiasme els que es volen enterrar en l'oblit. Els errors que els contemporanis provem d'esborrar del passat col·lectiu haurien de ser aquells que mai no hauríem de perdre de vista. El gran Burque deia que oblidar la història és obrir la porta al disbarat.

És evident que cada dia fem història i que els judicis dels estudiosos del futur seran cada vegada més distants però no menys aproximats a la realitat. La línia divisòria entre una era i la següent, va escriure Hannah Arendt, amb prou feines és visible mentre la traspassem i només quan l'home les ha sobrepassat les línies es converteixen en murs rere els quals queda el passat irrecuperable.

Cada període llarg de la història té els seus vencedors i vençuts. Hi ha hagut personatges que tenien consciència de fabricar la història amb les seves paraules i els seus gestos. Amb el pas del temps tot se situa al seu lloc i els actes es valoren en funció dels seus resultats i del servei que van fer als seus contemporanis. No és prudent treballar per a la història omplint el calendari d'efemèrides històriques. El que compta són els corrents de fons que canvien el paisatge humà i transformen les nacions. No és qüestió únicament de gesticulacions solemnes sinó d'accions que aconsegueixin els objectius previstos. Si el proper 9 de novembre es vota i s'estableixen les bases per a la independència desitjada per molts, s'haurà fet història. Si no és així, serà un episodi més que anirà a peu de pàgina i que probablement serà considerat com una frustració innecessària a què s'han dedicat molts esforços però sense obtenir els objectius desitjats. És bo conservar viva la memòria del passat. No per demanar una reparació o una revisió pel mal sofert, sinó per estar alerta davant situacions noves i alhora anàlogues que es puguin presentar.

Tot és possible en aquests temps de profunds canvis. Els que s'aferren a les taules de la Constitució com a únic baluard per neutralitzar l'adversari també s'equivoquen. La nostra història és plena de constitucions aprovades pensant que perdurarien indefinidament i que ara la majoria no ni tan sols no sap si van existir. El gran moment històric serà la fotografia que quedi després dels convulsos moments que s'atansen.