L'imprescindible

La Vanguardia en català | 08/10/2015 - 00:00h


Fernando Ónega


Jean Cocteau va dir que "la poesia és imprescindible, però no sé per a què". Ara sabem, perquè ho diu el Govern, que el senyor Artur Mas també és imprescindible. La portaveu Munté no va utilitzar el qualificatiu innegociable, que sol ser el més habitual en les converses polítiques. Tampoc no va fer un elogi de les importants qualitats que adornen la persona i la biografia del senyor Mas. Va dir això, que és imprescindible, i jo no preguntaré, com Cocteau, per a què. Suposo que ho és per mantenir la unitat del bloc secessionista, per avançar en el full de ruta, per proclamar l'Estat català, per posar encara més nerviós Rajoy o, pensant una mica pitjor, per lloar la persona que va designar els membres del Govern.

La veritat és que en política, com en el periodisme, no hi sol haver persones imprescindibles. N'hi ha en les dictadures, perquè predicar que el dictador és prescindible és un delicte de sedició. Però en democràcia les sepultures són plenes de dirigents de qui no es podia prescindir, però se'n va prescindir i no ha passat res. El rei és mort, visca el rei. I els països han continuat endavant perquè sempre ha aparegut algú que ha ocupat el càrrec amb solvència i dignitat. De l'anterior només queda la nostàlgia o el ressentiment. A Catalunya se'n va anar Pujol, que déu n'hi do, i Catalunya també va continuar endavant i fins i tot va fer passos sobiranistes dels quals Pujol va posar la base, però no es va atrevir a consumar.

Per això aquest cronista confessa que li fan una mica de por els governants imprescindibles. Perquè darrere d'aquesta qualificació se sol amagar un cabdillatge que el governant no busca ni sent, sinó que li atorguen els seus equips. Hi sol haver una adoració al cap que frena l'aportació d'altres idees. Hi sol haver un enaltiment que de vegades acaba considerant el beneficiari com un ésser superior les instruccions del qual no es discuteixen, com si fos una divinitat. I si els qualificadors deuen el seu càrrec al qualificat, és difícil distingir on comença l'admiració, on l'adulació i on el manteniment del càrrec. En aquest últim supòsit, el dubte de Cocteau seria: Artur Mas és imprescindible, però no sé per a qui.

En tot cas, si la definició es fa com a avís a la CUP, possiblement és un ­error. Si el Govern vol mantenir Mas sigui com sigui i ha de negociar-ne la continuïtat, considerant-ho imprescindible no fa més que augmentar el seu valor de cotització en el mercat del diàleg. Què farà ara la CUP? El que vostè i jo faríem: si tan alt és el valor, pugem les condicions de transacció, posem-li un preu altíssim, perquè el Govern no té més remei que pagar-lo. Per exemple, això que s'ha publicat: que Convergència estaria disposada a acceptar propostes anticapitalistes de la CUP. O es paga, o es perd l'imprescindible. Hi ha paraules que les carrega el diable. I hi ha moments en què l'actitud més sàvia és la contenció.