Paraula d'Aznar

La Vanguardia en català | 08/10/2015 - 00:00h


Pilar Rahola | 


És com una mena d'oracle sinistre que baixa a la terra per avisar els terrenals de les plagues que vindran. Com un malastruc de mals auguris. Ressorgeix de les ombres, alça la veu aspra contra aquí i allà, i es permet donar lliçons de bones maneres polítiques per salvar Espanya dels seus enemics ancestrals. És el senyor José María Aznar, en altre temps president in péctore del regne i avui ben proveït líder de la dreta de sempre.

Per descomptat, ni em preocupa, ni m'ocupa que esperi, arrecerat, la der­rota electoral del PP a les catalanes per enviar cartes enverinades a l'amicMariano. Tampoc no em sorprenen les seves posicions contra la irredempta Catalunya, ni la seva rància idea de l'Espanya més rància. Don José Mari no sorprèn ningú, ni tan sols els propis, més enllà de sorprendre's de tan poc que sorprèn. Però, amb independència de les seves posicions ultramuntanes o de la seva cara de Cid Campeador a punt de batalla, el que sí que resultairritant és que l'home que va intentar manipular la veritat d'un mortífer atemptat terrorista aparegui amb aires de moralitat suprema i doni lliçons al món. I més encara quan qui denuncia aquest intent de manipulació és -ull viu!- el mateix exdirector del Centre Nacional d'Intel·ligència.

No és que el senyor Jorge Dezcallar, emblemàtic director del famós CNI, hagi deixat el rei Aznar nu, amb el seu llibre, on revela alguns antipàtics secrets, sinó que és molt pitjor: ha mostrat les seves entranyes. I quan les entranyes d'un president de govern degluteixen pressions perquè el CNI menteixi, utilitzen la informació d'un atemptat sagnant per guanyar unes eleccions ino respecten ni les regles de joc democràtiques, ni els organismes que les regulen, són entranyes molt negres. Deu ser que tinc en molta estima les democràcies veïnes, però no m'imagino que el director de l'MI6 britànic hagués fet aquesta denúncia pública, és a dir, que hagués assegurat que el presidentde l'època va intentar mentir sobre els atemptats de Londres i hagués atribuït la matança per exemple a l'IRA, i l'escàndol no fos majúscul. De fet, potser això és el que és realment escandalós: que a Espanya no arriba ni a la categoria d'escàndol. És a dir, el cap dels espies acusa el president del govern d'una cosa tan greu com jugar políticament amb una matança terrible i no passa res. Són coses com aquestes les que defineixen la marca Espanya? I no només no passa res, sinó que el senyor José Mari es passeja per les tribunes de Madrid com si fos Diògenes amb el seu llum, buscant un home honest. Com si no fos ell qui hagués apagat el llum. Cal tenir bemolls per anar donant lliçons de com cal governar un país i resoldre'n els problemes quan s'han vulnerat les regles mínimes de la democràcia.

Si, a més a més, recordem l'amic Rato i la resta del pupitre, la cosa es torna formidable. I el pitjor no és que Aznar no ­demani perdó. El pitjor és que, a sobre, no calla.