Tornem a la casella de sortida

La Vanguardia en català | 08/11/2015 - 00:00h


Glòria Serra


Els catalans ja teniu preparat el cop de falç? Perquè això podria ser la segona part de la batalla dels segadors, oi?". Parlo amb un bon amic madrileny, destacat professional de l'àmbit de la judicatura. Un món que, per cert, en general se sent força incòmode sota els focus escrutadors i és més aviat partidari de fer feina sense gaire soroll. Tret d'algunes vedets que els han anat imposant a cop de nomenament i que hi destaquen com a aus del paradís. El meu amic em saluda amb un mig somriure en un intent d'abordar la qüestió procurant no afegir-hi més ferro roent. Amb tot, després de la primera broma, m'expressa la seva incredulitat i estupefacció. No entén en absolut el bunyol de la declaració conjunta de Junts pel Sí i la CUP en favor de la desobediència a les lleis i les institucions. Està acostumat a compartir feina i temps amb professionals catalans de l'àmbit jurídic i creu que són fins i acurats, astuts i ferms, però mai destralers o maldestres. I em pregunta, i deu ser el número mil de la llista, qui són i d'on vénen els de la CUP.

De la mateixa manera que el meu amic no entén a què treu cap la declaració de desconnexió, d'altres col·legues, coneguts i saludats del Madrid més progressista treuen foc pels queixals. Pensen que la declaració, l'escàndol de la junta de portaveus al Parlament i el recurs d'empara davant el Constitucional li estan fent la campanya electoral a Rajoy. El president, de fet, només cal que continuï amb el seu vestit d'estadista serè i sensat, rebent al palau de la Moncloa els que volen empeltar-se d'aquest mateix paper. La cridòria li permet fer veure que no llegeix els negatius informes europeus sobre les perspectives econòmiques del país i la lletra petita de les esgarrifoses dades de l'atur, per posar només dos exemples del pesat plom a les ales que arrossega el seu Govern.

Al meu amic i d'altres els acostumo a recordar que si ara tornem a estar davant el Constitucional és perquè ja vam començar allà el camí. Si el Partit Popular aconsegueix remuntar les seves fins ara nefastes perspectives electorals gràcies a la pulsió catalana, ja serà la segona vegada que se'n beneficia. La recollida de signatures contra l'Estatut d'Autonomia aprovat al Parlament de Catalunya el 2006 ja el va ajudar en la seva campanya per a les autonòmiques i municipals de l'any següent i encara ressonava a les generals. I que va ser una tàctica electoral queda prou clar si recordem que Rajoy li havia acceptat al llavors líder dels populars a Catalunya, Josep Piqué, una proposta de finan­çament molt semblant a la que recollia el text estatutari. Òbviament això va ser la fi de Piqué i també de la possibilitat d'un Partit Popular diferent: més centrat i ­dialogant.

El PP reconeix ara que aquella recollida de signatures, que va derivar en una recollida contra Catalunya ras i curt, va ser un error. Especialment per a les perspectives del partit a la segona comunitat més poblada d'Espanya i per poder trobar ara una solució. Però així s'escriu la història, amb errors i ensopegades d'interessos particulars que repercuteixen en el bé general. Com els que volen fer passar bou d'investidura per bèstia grossa d'independència exprés peti qui peti.