El model actual de finançament autonòmic es va pactar el 2009 amb la condició que seria revisat al cap de cinc anys. Però no tan sols el més calent és a l'aigüera pel que fa a aquesta revisió, sinó que, a més, les postil·les del pacte, és a dir, els diversos fons d'ajustament posteriors al mecanisme d'anivellament territorial, perjudiquen clarament Catalunya, i també altres territoris com ara les Balears i Madrid.
Ho posa de manifest l'Institut d'Economia de Barcelona en el Mapa del finançament autonòmic, un treball infogràfic interactiu que es pot consultar en el web de l'institut, que ha fet seguiment de l'evolució del finançament des que es va instaurar i que, per posar un exemple, constata que a Catalunya, segons dades del 2014, l'últim exercici del qual es té la liquidació, es va passar de recaptar uns tributs cedits de 2.449 euros per habitant a un total d'ingressos de 2.221 euros, un 9,3% menys, un cop aplicats tots els mecanismes del model vigent.
Un model que consta de tres passos: comptabilització dels tributs cedits, aplicació del mecanisme d'anivellament i, finalment, aplicació dels tres fons d'ajustament, és a dir, suficiència, competitivitat i cooperació.
Es dóna la circumstància que, després del cúmul d'ajustaments que matisen el model, tant els tres territoris esmentats com el País Valencià, tot i disposar d'antuvi de recursos per sobre de la mitjana, n'acaben perdent tants que en el rànquing final hi queden per sota. Mentrestant, altres territoris com Cantàbria, la Rioja i Extremadura, després de dur a terme l'anivellament i d'aplicar els fons d'ajustament, arriben a incrementar substancialment els fons per càpita rebuts.
En aquests casos, els percentatges es disparen a l'alça, i arriben fins a un 23,4% en el cas de Cantàbria, on els recursos per habitant van passar el 2014 d'una recaptació inicial dels tributs cedits de 2.308 euros per habitant a obtenir uns ingressos molt superiors, 2.848 euros per càpita, la més alta de l'Estat.
Però el territori més beneficiat de l'actual model de finançament és Extremadura, amb un increment del 73,7% en els diners disponibles per habitant un cop aplicats els mecanismes d'anivellament i els fons d'ajustament: el 2014 va passar de 1.454 euros per habitant a 2.526. Castella-la Manxa i Castella i Lleó són les altres dues comunitats que parteixen de recursos per sota de la mitjana i que la superen en acabar el procés.
Maite Vilalta, investigadora de l'IEB, explica la inoperància i l'obsolescència del model: “Arrosseguem fa anys una distribució erràtica dels fons d'equitat, i això és un fenomen que no es produeix enlloc més del món”, denuncia. Vilalta lamenta “la imposició dels fons de suficiència, competitivitat i cooperació, que se superposen al mecanisme primari d'anivellament”, que ja permet una igualació més raonable entre territoris, sense afectar-ne l'ordinalitat. “L'acord del 2009 permetia una certa equitat a través de la garantia dels serveis públics fonamentals.” Però la tercera pota del pacte, la que inclou els fons de competitivitat i cooperació, i molt especialment el de suficiència, anul·la bona part de les bondats del sistema.
Aquests tres fons, de fet, semblava que tenien una qualitat transitòria, en certa manera per acontentar temporalment els territoris que, amb la reforma del 2009, perdien més ingressos. Vilalta ho argumenta subratllant que probablement la intenció era retirar aquests fons en la revisió del pacte, que ja acumula un retard de tres anys i que està pendent “d'una decisió política que ara mateix no se sap com es pot concretar”.
Per Vilalta, el manteniment del model perpetua un statu quo previ al model que volia ser renovador, i discrimina Catalunya i altres territoris que recapten més recursos, fet que demostra que “no s'ha fet una bona transició cap a un nou model més eficaç i just”, en paraules de l'economista de l'IEB.
Per acabar-ho d'adobar, Vilalta recorda que, a banda de les dilacions, l'Estat ha decidit unilateralment no abonar el fons de competitivitat, que és un dels pocs que haurien beneficiat Catalunya. En aquest sentit, conclou que “no sembla que hi hagi la cultura de lleialtat i de compartir la prestació de serveis”.
