Brussel·les és inhòspita, grisa. Com alguns dels euròcrates que hi treballen. Molts ahir observaven, sorpresos, des de les finestres dels seus despatxos, com l’avorrit districte europeu es tenyia sorprenentment de groc. Potser algun, a la planta 13 de la Comissió –la planta posh del Berlaymont, com me la descrivia un periodista britànic quan en parlàvem, on hi ha el restaurant i el despatx de Jean-Claude Juncker–, es va sentir interpel·lat i tot. Vidre enllà, protegits de les inclemències del temps brussel·lès, als líders de les institucions europees segur que els xiulaven les orelles.

Ni la pluja insistent, molesta i freda, ni el vent, ni les baixes temperatures van descoratjar cap dels més de 45.000 catalans, segons la policia belga, que van anar a Brussel·les. “Ni notem el fred, del caliu que hi ha!”, em deia una senyora, en un missatge que repetien tots els catalans a qui preguntàvem per les inclemències del temps.

No es fan 1.300 quilòmetres per reclamar la llibertat dels presos polítics, defensar el govern legítim de Catalunya i exigir a la Unió Europea una resposta al repte actual per després desanimar-se i quedar-se a l’hotel perquè plou. O a la caravana, o al bus. Al parc del Cinquantenari, i a la zona de Merode, on començava el recorregut de la manifestació, hi havia moltes autocaravanes i busos que havien creuat Catalunya i tot França per omplir, també, Brussel·les. Per copsar la magnitud de la manifestació, vaig pujar dalt de tot del majestuós arc del Cinquantenari –on hi ha una de les vistes més privilegiades (i secretes!) de la capital belga. Només hi vam ser, en aquella estona, tres periodistes. Ells dos, estrangers, em miraven curiosos, sorpresos, engrescats i conscients que amb les càmeres estàvem captant alguna cosa que feia anys que no vèiem, a Brussel·les. A baix, un periodista espanyol, aclaparat, em va admetre que potser sí, que s’haurien, almenys, d’asseure a la taula a negociar: “Pero de dónde sale toda esta gente?”, es preguntava.

A la manifestació, groga, plena d’estelades i d’abrics gruixuts, de bufandes, paraigües i, sobretot, molts impermeables, hi havia, com ja és habitual a les cites d’Òmnium i l’ANC, gent de totes les edats i de tots els racons de Catalunya. Gent que hi havia arribat fent escala a Frankfurt, a Amsterdam o a París, gent “de carretera i manta” que m’explicava que havia cantat Els Segadors a les àrees de servei franceses i que ballava animada, sota la pluja, al so de Txarango. L’Omplim Brussel·les va ser literal. Tots els catalans a la capital belga amb qui vaig parlar tenien la casa plena de visitants. I les habitacions d’hotel estaven exhaurides.

Ahir els catalans van demostrar de nou que són els especialistes europeus en manifestacions massives, cíviques i festives, faci calor o caigui el diluvi universal. Els independentistes van desbordar Brussel·les i van col·lapsar el transport públic, obligant a tancar la parada de metro i tren de Schuman, precisament la que queda just davant del Consell Europeu i la Comissió. La policia belga va tallar nombrosos carrers al trànsit, i de fet, el dia abans els treballadors d’institucions europees com l’eurocambra havien rebut un correu electrònic recomanant-los que no anessin a la feina amb cotxe en previsió d’una gran manifestació. Per marxar, l’ANC va haver de tranquil·litzar els participants en la jornada que els avions xàrter no marxarien sense ells. Els que es van quedar a Brussel·les van tornar a omplir la Grand Place i, sobretot, els restaurants de la zona, que van fer l’agost un dijous plujós de novembre.

De fet, l’afluència massiva de gent fins i tot va obligar l’ANC i Òmnium Cultural a canviar l’itinerari de la marxa i modificar també, per raons de seguretat, la ruta de la capçalera on anaven el president, Carles Puigdemont, els consellers a l’exili, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, l’expresident Artur Mas i diversos candidats a les eleccions del 21-D.

Puigdemont, Comín, Ponsatí, Serret i Puig, visiblement emocionats, es van deixar estimar per la multitud, que els aclamava, els saludava, s’hi volia fer selfies i, sobretot, els volia abraçar. Una explosió d’emocions que es fa difícil d’imaginar en qualsevol altra manifestació i que explica, de fet, el complicat context polític que viu Catalunya. “Juncker, havíeu vist mai enlloc del món una manifestació com aquesta per defensar uns criminals?”, va demanar Puigdemont, en el seu discurs al final de la manifestació, a pocs blocs del despatx de la planta 13 del president de la CE. “Potser és que no ho som, de criminals. Som demòcrates!”, va seguir, entre aplaudiments del públic.

Amb els crits de “llibertat per als presos polítics” i “Puigdemont, el nostre president”, els 45.000 manifestants van deixar clar que el silenci eixordador de la Unió Europea en la qüestió catalana els havia dolgut. I molt.

Brussel·les, una capital acostumada als grans actes polítics, a les grans manifestacions i cimeres, ahir va convertir-se en una segona capital catalana, en la Barcelona dels grans 11-S. La política, tan acostumada, a Brussel·les, a fer-se en despatxos, amb homes de negre, ahir es feia als carrers, amb dones, homes, nens, nenes i avis i àvies de groc.