Suma de frustracions

La Vanguardia en català | 09/01/2015 - 00:00h


Rafael Nadal


Encara no sabem si la formació esquerrana Syriza guanyarà les eleccions gregues del 25 de gener que ve, com pronostiquen fins ara totes les enquestes, ni si ho farà per majoria absoluta o amb prou força per a capitanejar un govern de coalició. Tampoc no sabem si en cas de victòria mantindrà intacte el programa -que inclou el compromís de trencar els acords de Grècia amb els seus creditors internacionals- ni si aquesta actitud comportarà una declaració de guerra en tota regla per part del Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea, que podria ser el preludi d'una nova crisi entre el nord i el sud de conseqüències impredictibles per al futur del continent.

Falten disset dies per comprovar si es compleixen els pronòstics, però de moment amb la simple convocatòria electoral i la possibilitat de victòria d'un partit rupturista i en alguns aspectes antisistema ja n'hi ha hagut prou per enviar el debat mediàtic sis anys enrere, als dies immediatament posteriors a l'esclat de la crisi econòmica i financera. D'aquesta manera estan tornant al primer pla alguns dels grans debats que a finals d'estiu del 2008 van ocupar l'espai central de les nostres agendes polítiques i que el 2012 van arribar a preocupar-nos fins a l'obsessió amb motiu de la crisi del deute sobirà.

Ara mateix podríem reimprimir diaris i reproduir moltes discussions que vam tenir en aquells anys clau de la nostra història recent i no notaríem la diferència. Des d'ara fins a les eleccions legislatives espanyoles de la tardor, els mitjans de comunicació recuperaran molts d'aquells debats i s'ompliran dels mateixos conceptes: la crisi del sistema, la difícil viabilitat del projecte europeu a una sola velocitat, les debilitats de l'euro, l'euroescepticisme, la negociació del deute.

Tornaran en paral·lel les veus coordinades de les classes dirigents europees que apel·laran al sentit comú, a la prudència, a la moderació i a la defensa de l'interès general per frenar l'aparició de moviments descontrolats a un extrem i altre de l'espectre polític. Tornaran de manera molt especial les invocacions a les famoses reformes estructurals que, més enllà de les retallades i del control pressupostari, havien de permetre el rellançament de les nostres economies i garantir el manteniment de l'Estat del benestar.

En la història recent de la política europea segurament hi ha pocs fracassos tan grans com el de les reformes estructurals dels països del sud, que a l'inici de la crisi semblaven irrenunciables i que avui, gairebé set anys després, amb prou feines si s'han començat a abordar. Se suposava que eren imprescindibles per a la supervivència mateixa del projecte europeu, però en tot aquest temps, en aquest terreny, no s'ha fet res; ha estat una enorme pèrdua de temps a Europa, a Espanya i a Catalunya.

A l'inici de la crisi, Europa parlava de reinventar l'Estat del benestar i fins i tot de refundar el capitalisme. Parlava de la necessitat de fer reformes en profunditat, de fer més àgils les nostres economies i de reduir les despeses més inútils, per tal de garantir la continuïtat del benestar. Però aviat vam comprovar fins a quin punt es tractava només de retòrica.

¿Què se n'ha fet d'aquelles grans proclames que reclamaven la transformació de l'Estat i de les institucions europees? Al final, sembla que no pretenien res més que collar els pobres assalariats i les classes mitjanes, a risc de destruir l'equilibri social que havia permès el miracle europeu de postguerra. ¿Hem de donar per fet que entre els nuclis dirigents d'Europa les grans proclames reformistes amagaven només la voluntat dels països rics de treure's de sobre el deute per passar-lo als bancs dels països perifèrics a compte de l'esforç i el sacrifici dels seus ciutadans més dèbils? ¿Podem acceptar sense més ni més que a nivell espanyol les grans reformes anunciades s'hagin limitat a una reforma laboral per rebaixar salaris i convertir en precaris els llocs de treball?

A l'hora d'atribuir responsabilitats en aquest monumental engany intel·lectual que ha suposat la promesa de les grans reformes costaria fer distincions entre els partits de govern i els partits a l'oposició. I també descobriríem una coincidència absoluta entre la política i les classes dirigents en el sentit més ampli. Quan molts dirigents europeus parlaven de "reformes imprescindibles per a garantir la viabilitat del sistema" només parlaven de la defensa d'alguns interessos particulars.

Per això costa d'imaginar quins sectors poden ser sensibles a partir d'ara a una nova crida per barrar el pas als populismes de dretes i d'esquerres, als moviments antieuropeistes o als partidaris de la revolució social. El cicle polític arrenca a finals de mes a Grècia i arribarà al punt culminant a les municipals espanyoles del mes de maig. Les classes mitjanes i els assalariats del sud d'Europa ja saben que ells no estan inclosos en el sistema que es pretén defensar, de manera que ningú no pot preveure quina serà ara la seva reacció davant de les imminents convocatòries electorals. Estem a les portes de processos impredictibles i Catalunya no en quedarà al marge. Especialment si es confirma que el partidisme acaba frustrant -ni que sigui temporalment- les aspiracions sobiranistes. La suma en una mateixa direcció de la frustració social i de la hipotètica frustració del procés provocaria una onada d'ira antisistema molt més descontrolada de la que les enquestes han pronosticat.