Gabriel Rufián és una persona que no deixa indiferent. En això crec que existeix un consens entre els seus fans i els seus detractors. Ha de ser l'únic. Com a polític s'ha de reconèixer que el seu estil és, com a mínim, curiós. S'escolta entre pauses inacabables i fixa la mirada a l'horitzó com si la cosa mai anés amb ell. Fins i tot s'escolta quan el que diu ho ha repetit 20 vegades i no mira a l'interlocutor ni quan l'està interpel·lant. És així. Però tant si irrita molt, poc o gens, Rufián no ha comès cap delicte. La direcció d'ERC el va escollir per atraure electors de l'àrea metropolitana i així s'explica que aprofiti qualsevol ocasió per reivindicar-se xarnego en una Catalunya que aspira a no distingir els seus ciutadans per l'origen. Sigui una estratègia o una convicció, el 20-D li va proporcionar un gran resultat: 599.289 ciutadans li van donar el seu vot. Nou escons, el millor resultat dels republicans en unes generals. I encara que fossin menys, ell i els seus votants mereixen un respecte. Com a mínim el mateix que molts dels que l'insulten sí que tenen per als electors que van fer president José María Aznar, per dir un nom. Si volen, per això d'actualitzar els referents, alguns s'haurien de preguntar per què els molesta tant l'‘estil Rufián’ i tan poc el de Rafael Hernando. ¿Ofèn més qui cita Luis Bárcenas i Rodrigo Rato a la tribuna del Congrés que qui insulta els familiars de les víctimes del franquisme en una tertúlia vergonyant? Ja posats, el que és indignant és que algú (Alfredo Urdaci) qualifiqui de “discurs subnormal” la intervenció del portaveu d'ERC. Parafrasejant David Fernàndez, només algú que no té vergonya pot fer un comentari així. A Rufián se l'ha comparat amb el coreà Kim Jong-un, el feixista Benito Mussolini, la mà dreta de Hitler, Joseph Goebbels, o els conversos occidentals reclutats per l'Estat Islàmic. Tot en un sol article. Quan el vaig conèixer no vaig pensar mai que escriuria un article en defensa de Rufián. Em va molestar que quan li parlava tingués la sensació que preferia mirar a l'horitzó. Segueixo sense entendre per què les seves pauses són tan interminables i sospito que tant reivindicar-se com a xarnego sobretot és una estratègia. Però, sí, defenso el dret d'un diputat a expressar-se en llibertat, a dir el que pensa sense faltar al respecte a ningú, a reivindicar-se independentista si així és com se sent i que ho faci amb les pauses que vulgui i mirant on li plagui. |
|
|