Per què no hi ha govern (encara)

Investir o no investir. És aquesta la qüestió? Escoltant el cor de veus impacients que reclamen amb urgència un acord de govern a Espanya semblaria que qualsevol cosa val per sortir de la incertesa. Com si tots fóssim inversors globals avaluant la rendibilitat de comprar una propietat a la Costa Brava. El que compta per als ciutadans és que hi hagi un bon govern, no qualsevol govern. Ni tan sols la llarga durada no és més important que la qualitat de la governança, perquè una gestió injusta i corrupta és encara més nociva com més llarga sigui, com demostra la nostra lamentable experiència recent.

Quin problema hi ha de deliberar fins a ajustar les institucions a la societat? Repetir eleccions? D’alguna manera és sotmetre a la voluntat popular les noves propostes de gestió de la cosa pública tenint en compte la pluralitat de projectes. L’exercici de la democràcia no pot ser simplement un tràmit per entronitzar un partit o coalició i resignar-se que facin el que vulguin durant quatre anys.

Són aquests forrellats a la deliberació democràtica dels ciutadans, que no és el mateix que els pactes de partits, els que han contribuït que la majoria pensi que els partits, en el seu conjunt, no ens representen. El que passa és que al nostre país s’havia instal·lat un bipartidisme que assegurava que quan un no manava era l’altre i ­així ens han condicionat, els mitjans de comunicació, els experts i els partits majoritaris, a pensar que l’univers polític és limitat, tant en les seves ­variacions com en els seus actors. I quan això no és així, ens tenalla la por del buit, per a benefici de la classe polí­tica.

Ja que resulta que aquesta predictibilitat del sistema s’ha trencat irreversiblement amb la caiguda del bipartidisme (entre els dos partits tradicionals no arriben al 50% del cens) i el pas a un pluripartidisme de geometria variable, amb quatre o més agrupa­cions, i a més diferenciades territorialment, amb amplis nivells d’auto­nomia.

I és així perquè aquesta pluralitat està en la societat i no es manifestava abans perquè els partits dominants l’ofegaven en un marc constitucional que va ser el d’una conjuntura histò­rica i que s’ha vist superat pels moviments socials d’una nova societat que han desembocat en un nou context polític. I en aquest context necessàriament plural els governs futurs no només han d’agregar escons, sinó mantenir una relació fiable entre cadascun dels seus components i els seus electorats en alerta.

Assumim amb tranquil·litat la incertesa política sistèmica com a preu de l’augment de la representativitat social de les forces polítiques. La qual cosa planteja el problema dels pactes per assegurar la presa de decisions segons la mecànica parlamentària. Però els pactes són entre partits i, alhora, entre els partits i els seus votants, amb qui tenen un contracte al qual no ­poden faltar sota pena de perdre legitimitat. I això és encara més ­important als partits emergents que només es justifiquen si tenen pràctiques diferents de les tradicionals. Línies vermelles? Doncs sí, hi ha punts programàtics que són nucli essen­cial del que han votat els seus electors. Per exemple el dret a decidir a Catalunya i altres nacionalitats que han donat a les confluències de Podem la majoria del vot a Catalunya i Euska­di i les han situat en ­­­se­gon lloc a Galícia i València.

I simètricament, Ciutadans no pot deixar de ser irredemptista nacionalista espanyol perquè això està en el seu ADN. ­Condemna aquesta incompatibilitat qualsevol acord “pel canvi”? No necessàriament. Hi pot haver acords tàctics conjunturals per desplaçar un Rajoy momificat i un Partit Popular corrupte. I votar una investidura del valent candidat Pedro Sánchez per sortir de l’immobilisme, per acció o abstenció, a canvi de mesures parcials de cada programa. Però no més, llevat de tornar-hi i continuar enfonsant la bretxa amb el sector social que cadascun representa. I tot i així, la regeneració de la política passa per la submissió dels pactes per governar al control dels membres del seu partit (a defecte dels seus votants).

És una cosa que Podem i confluències prometen practicar i que Pedro Sánchez ja ha iniciat al Partit Socia­lista Obrer Espanyol, fins i tot amb una considerable ambigüitat. Aquesta pràctica de democràcia de base pot ser lenta i confusa, però permet par­ticipar a la ciutadania. Recordem l’exemple de la CUP, tan vilipen­diada per la classe política, però demos­­trant la seva coherència amb els seus ­principis.

Així mateix, el vot intern de Podem pot frenar els esforços dels seus dirigents per pactar, perquè segons la meva informació, una majoria dels gairebé 400.000 inscrits rebutja pactar amb Ciutadans, el favorit de les empreses de l’Ibex 35. I com que els poders fàctics dins del PSOE no acceptaran separar-se de Ciutadans (trampolí de la gran coalició que preparen per a la seva jubilació històrica), és probable que calgui repetir eleccions. Per bones raons. O sigui, per incompatibilitats bàsiques, no només pel joc d’egos.

Es diu que ho deixarien tot igual. Amb dades parcials a la mà, en discrepo, encara que el meu fort no és la predicció. Perquè l’increment del vot de Ciutadans i el descens de Podem seria més que compensat per un augment d’En Comú Podem i Compromís. I sobretot per un avanç notable d’IU/UP que, en aliança electoral amb Podem, pot superar un PSOE estancat. Paradoxalment, malgrat un lleu descens del Partit Popular (que compta amb un nucli de fidels a qui els rellisca tot), aquest resultat obriria la porta a la gran coalició, en un atrinxerament defensiu de la política tradicional.

Però també consolidaria una al­ternativa política d’oposició ancorada en els projectes d’una nova societat que pugna per refundar la demo­cràcia.