Autocrítica

Enfilo l’article amb el desànim que comparteixo amb centenars de milers de persones. Quatre il·luminats que confonen la coherència amb una delirant intransigència han fet la darrera palada d’una tomba que ja varen començar a cavar amb la cacera al president Mas. No cal donar més ­voltes a les raisons d’État que aconsellaven culminar el procés d’independència –que teníem ben enfilat–, abans de barallar-nos pel model de país. Com també sobra recordar que no es pot imposar un model econòmic i social des dels postulats del ­partit menys votat de la Cambra. Els arguments, la lògica, la intel·ligència estratègica, tot allò que es podria esgrimir, ja no serveix perquè és evident que no estem davant d’una negociació política, sinó davant d’un ­irredemptisme fanàtic que només respon a la lògica de la dictadura de la minoria. Són salvadors del poble, encara que el poble no els hagi votat, i davant dels salvadors, l’única nego­ciació viable s’acostuma a produir de genolls.

Tanmateix, com diu algun amic, ¿de què ens sorprenem, si sempre han destacat en això? Cert, però també ho és que el projecte d’aconseguir un ­Estat propi era tan ingent que hom no podia imaginar que el dinamita­rien des de casa. Ha passat, i ara estem ­despullats a dalt del púlpit, amb els ­irredempts encantats d’haver esberlat el procés. En aquest punt, l’autocrítica és una exigència i apunta a tres grans errors perpetrats des del sobiranisme: el paternalisme amb els cupaires, als quals se’ls ha protegit i relativitzat ­gairebé tot en nom del procés, justificació de la violència inclosa; el desinterès per trobar aliats alternatius, que, si bé no asseguraven la terra promesa, tal vegada ens po­dien ajudar en el viatge, atesa la seva posició amb el dret a de­cidir; i finalment, la convicció que ­aixecar la bandera de la independència implicava, de facto, ser “dels nostres”, sense entendre que alguns “nostres” tenen més interès a destruir el sistema que no pas a caminar cap a un Estat propi. I la prova és que el ­procés, en el seu moment actual, no se l’ha carregat l’Estat, sinó precisament aquests “nostres” que l’havien d’apuntalar.

Què cal fer a partir d’ara? Sembla evident que cal esmenar aquests errors i albirar, sense por, que tal vegada cal fer un reset del procés i tornar a eleccions. O es troben aliances alternatives per sobreviure o se cerca a les urnes l’aritmètica neces­sària, però el que no es pot fer, de cap manera, és continuar pidolant acords amb una formació que ni té paraula ni té sentit de la responsabilitat po­lítica i que, a més, vol destruir les ­regles de joc. Segurament havíem de saber que amb la CUP no podíem anar enlloc. Però ens van abraçar, van mostrar les cares més simpàtiques, van vendre voluntat de procés i ­van amagar les inten­cions més ­fosques.

Ara que ja ho hem après amb duresa, toca parar de creure amb aquells que no creuen amb nosaltres.