La voracitat antisocial de l'FMI

El Fons Monetari Internacional –l'FMI– no hauria de posar en joc la seva seriositat incorporant elements clarament ideològics en les receptes econòmiques que periòdicament dedica a l'Estat espanyol. La institució dirigida per Christine Lagarde acaba d'actualitzar les previsions de creixement per a l'economia espanyola, que per aquest any se situen en el 3,1% i per l'any vinent en el 2,5%, xifres per damunt de la mitjana europea. És clar que, juntament amb aquesta projecció a l'alça, l'organisme insisteix en la necessitat de collar encara més els més perjudicats per la crisi, és a dir, els assalariats.

En aquest sentit, la fórmula proposada no és gens nova: segons l'FMI, s'ha d'aprofundir més en la reforma laboral unificant fins i tot els costos dels acomiadaments dels contractes temporals i els contractes indefinits. Alhora, considera necessari incrementar els esforços per reduir el dèficit públic i creu que és bo aconseguir-ho forçant les comunitats autònomes a rebaixar els costos de les prestacions de sanitat i educació públiques.

No és tampoc cap novetat que aquest organisme de control financer s'ha caracteritzat sempre pel fet de decantar-se cap a posicions conservadores. Però no és admissible que prescindeixi de la neutralitat que cal exigir-li advertint sense embuts que la recuperació econòmica pot estar en perill si es produeix un canvi de signe polític en el govern espanyol. Tot això passa mentre ahir sindicats i patronal van definir el III Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva com a equilibrat i enganxat a la realitat. Un acord que preveu només augments salarials de l'1% per enguany. En tindrà prou la senyora Lagarde?