MIRADOR 
Després de les emocions de la final de la Champions i a mercè com ens trobem de la impetuosa riuada política que ens arrossega, pot semblar que l'assumpte de la xiulada a l'himne espanyol és irrellevant. En la meva opinió, més enllà del fet estricte, l'incident té el poder d'il·lustrar, d'il·luminar, més intensament que altres de més grans, el sentit profund del que avui passa. L'eixordadora protesta del 30 de maig no és inèdita. Ni a Espanya ni fora. Els precedents són nombrosos. Agradi més o menys, es tracta d'un acte emparat pel més elemental dret a la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió sol causar, quan ho és de veritat, incomoditat, controvèrsia i fins i tot irritació en tercers. Però, inseparable germana del debat, de la deliberació, és el cor de la democràcia i el combustible del progrés científic, intel·lectual i també moral. No crec que hagi d'estendre'm sobre això, perquè forma part del consens, del que és obvi, del sentit comú compartit, en qualsevol societat que es vulgui civilitzada. Xavi Hernández ho va resumir perfectament al suggerir que el que era rellevant era preguntar-se per què va tremolar el Camp Nou. És a dir, va cridar a fixar-se en els arguments, a posar-se en la pell de l'altre. A intentar entendre. La rèplica va ser un vendaval d'insults, en especial a les xarxes socials, aquest embornal de la bilis col·lectiva. Els del PP, principals responsables, amb les seves polítiques, amb les seves actituds, amb les seves paraules, de l'enuig de molts bascos i catalans, van respondre com era d'esperar. La premsa de dretes editada a Madrid es va regirar ferotgement. Rafael Hernando, en nom dels populars, va dir «energúmens» i «malalts» al públic del Camp Nou. N'hi va haver que, amb grotesca maldat, va voler convertir la protesta en un intolerable ultratge als espanyols corrents, els ciutadans. I, és clar, es va rastrejar de seguida alguna fórmula que permetés el càstig. I, si no, es va concloure, l'haurem de redactar amb mà ferma, perquè serveixi d'escarment. La ràbia els va encegar. Com els encega cada vegada que es tracta de respondre a Catalunya. La resposta a la xiulada segueix el mateix patró que amb l'Estatut, amb les queixes contra l'injust i extractiu finançament autonòmic, amb la petició d'una consulta i amb tantes altres exigències. És un patró forjat a base del menyspreu, l'insult, l'amenaça i l'afany de venjança (si Catalunya resultés independent, ens han advertit obsessivament, Espanya s'encarregaria d'impedir que continuéssim a la UE i de fer-li la vida tan amarga com pogués). Davant el dit que assenyala la lluna, a molts, a massa a Espanya, el que els surt no és aixecar la vista, sinó arranar amb acarnissament el malvat i insolent dit |
|
|