El canari català

La metàfora del canari a la mina s’ha aplicat històricament al poble jueu. Aquests són els termes: antigament s’usaven els canaris per saber el nivell de contaminació d’una mina. Pel que sembla, són animals molt sensibles al metà, i quan el canari perdia el coneixement, els miners sabien que calia evacuar la mina. Durant segles, els canaris de la societat van ser els jueus. Quan vivien tranquils, volia dir que la tolerància i la salut moral de la so­cietat era alta; quan eren perseguits, exiliats, assassinats, el símptoma era inequívoc: la societat estava serio­sament contaminada. Molt d’això es podria aplicar a la història d’Espanya, on el decret d’expulsió va ser l’inici d’un llarg viatge d’odi que recorreria Europa i tindria Auschwitz com a destinació ­final.

Aquest article no té cap intenció de comparar la tragèdia jueva amb cap altre tema, i menys amb el català, de manera que l’ús de la metàfora del canari és un simple recurs retòric. Però és cert que el conflicte català actua com a canari de la mina espanyola, i la seva capacitat de notar la contami­nació democràtica és notable. I no fa falta anar-se’n a la història llunyana, perquè l’actualitat n’ofereix mostres valuoses. Per exemple, el brutal escàndol que afecta les clavegueres de l’Estat i que té en el punt de mira tot un ministre de l’Interior no ha significat gairebé res. Ni dimissions, ni vestidures esquinçades en els grans partits espanyols, ni intel·lectuals amoïnats, ni una societat fastiguejada, actuant electoralment en conseqüència. De fet, ni tan sols no ha preocupat gens el president Rajoy, i molt menys el cap de l’Estat.

Al contrari, amb la boca petita la majoria de poders fàctics aplaudeixen el joc brut contra l’independentisme. I en les prèvies, tot el que ha passat contra el procés català, afinament de fiscals, abús delirant del TC, persecució penal contra polítics democràtics, ús i abús dels recursos ministerials per desprestigiar gent, campanyes de descrèdit personalitzades, tot això no ha despentinat ningú. És a dir, tot s’hi val per a la “raó d’Estat” contra Catalunya i, en el tot, val el més brut, sense que això alteri la pau espiritual de la ciutadania espanyola.

És aquí on el canari català diu molt de la mina espanyola. Perquè la qüestió fonamental no és el que fa de brut un Estat per frenar les aspiracions d’una nació que el repte, sinó la impunitat i, fins i tot, l’aplaudiment de què gaudeix quan ho perpetra. Quan una societat no reacciona davant l’abús de l’Estat, és evident que té un problema seriós. I aquest canari que, en boca de Joan Maragall, no parla en llengua castellana, li diu a Espanya que té una democràcia profundament contaminada, tan foradada i ferida que ni tan sols no grinyola entre els més lúcids.

Ho deia Fernando Fernán Gómez i la cosa no millora: “A Espanya no només funcionen malament els que manen, sinó també els que obeeixen”.